Sobre la trajectòria de l' independentisme polític a Catalunya.
Més llarga del que molts diuen, i només parlant de l' independentisme contemporani organitzat i polític .
De
vegades sembla com si això de voler ser independents hagi començat
fa quatre dies
JOSEP-LLUÍS
CAROD-ROVIRA
Tant
aquí com també a Espanya, de vegades sembla com si
això de voler ser independents hagi començat fa quatre
dies. Els referents emprats com a prova, en ambdós casos, així
ho demostren. Correm el perill que hom arribi a creure’s
que l’independentisme actual, majoritari
ja de la Jonquera a Alcanar, és una simple reacció
egoista a la crisi econòmica actual motivada per la
pandèmia, quan encara no ens havíem desempallegat
del daltabaix del 2008. O bé que és la resposta a la
severa ruptura institucional, política
i emocional que es produeix, el 2010, quan
un Tribunal Constitucional, amb
mandat caducat, trinxa un Estatut d’Autonomia
que abans ja havien esbocinat a les corts espanyoles.
Ni tampoc tot comença amb el canvi d’estratègia de la vella
CiU, quan Mas opta per l’independentisme, un cop
constatat que la via autonomista ni dona, ni
donava abans, per a gaire més. Ni és cosa del gir
independentista que fa ERC el 1987, ni tan sols del
seu projecte nacional posterior, inclusiu,
cívic i d’esquerres. Ni és l’arribada de la CUP el
detonant que explica l’estat de coses actual. Ni tan sols el
naixement de l’ANC, les accions dels CDR, les noves
funcions assumides per Òmnium, l’acció
sindical de la CSC i la COS ni l’empenta del Sindicat
d’Estudiants dels Països Catalans. Tots són
factors importants per entendre on som ara, però cap
d’ells, en solitari, té la virtut d’explicar-ho
tot. Correm el perill de caure en l’autoinicialisme,
en la convicció de creure que tot comença amb nosaltres,
ignorant, per simple desconeixement
històric o per interès polític clar, que abans que arribéssim
nosaltres ja n’hi havia d’altres i que és gràcies a la
suma de tots ells que ara som on som. L’historiador
Fèlix Cucurull, primer, i Eva Serra després, ja
explicaven el clar sentit emancipador
que, a Catalunya, va tenir la guerra dels Segadors. I,
més tard, arreu dels Països Catalans, la guerra de Successió
a la corona espanyola. Aquí, Catalunya, el País
Valencià i les Balears, van fer la mateixa opció, en
l’estructura profunda de la qual hi havia el mateix desig
alliberador i de manteniment de la
pròpia personalitat nacional, motiu
pel qual, el 1707, el desenllaç advers de la batalla
d’Almansa ens afectà a tots negativament i el seu
impacte encara dura.
Abans
d’ara, doncs, ja hi havia el Bloc d’Estudiants
Independentistes, el Moviment de Defensa de
la Terra, Nacionalistes d’Esquerra, el Bloc
d’Esquerres d’Alliberament Nacional
de Xirinachs, el Bloc Català dels Treballadors,
el Col·lectiu Combat, el Moviment d’Unificació
Marxista dels Països Catalans, els Independentistes
dels Països Catalans, Esquerra Catalana dels
Treballadors al nord, el Partit Socialista
d’Alliberament Nacional dels Països
Catalans i el PSAN-Provisional i l’heroic
i mai prou valorat com es mereix Front Nacional de
Catalunya durant el franquisme. I el Moviment
d’Alliberament Nacional de Catalunya
de Joaquim Juanola, des de Veneçuela, com a Mèxic hi
havia la gent dels Quaderns de l’Exili, el
Moviment Social d’Emancipació Catalana, Enllà.
Catalunya per la independència dels pobles i el
socialisme, el Partit Socialista Català i,
a Mèxic i Cuba, la Unió dels Catalans Independentistes,
Free Catalonia a Nova York, el Consell Nacional
Català de Batista i Roca des de Londres, l’Agrupació
Patriòtica Catalana de Xile i el Grup Joventut Catalana
a Buenos Aires. I abans, el Partit Català Proletari
de Jaume Comte, el Partit Nacionalista Català
dels germans Xammar i el Nosaltres Sols de Daniel
Cardona. I el Comitè Llibertat amb Pere Seras;
Hipòlit Nadal i Mallol amb la revista Ressorgiment,
i Manuel Massó i Llorens amb la Unió Nacional
Catalana de Sud-amèrica, tots des de Buenos Aires i, des
de Montevideo, el Grup Separatista Avant,
d’Adolf Gamundi i l’anarquista Albà Rossell. Com des
de Santiago de Xile, el Comitè de Publicitat
Catalana de Josep Abril i Llinés i, des de Cuba, Josep
Conangla i Fontanilles, referent de
l’independentisme a Amèrica, l’home clau en l’
Assemblea Constituent del Separatisme
Català (1928); la revista La Nova Catalunya;
la Constitució Provisional de la
República Catalana, i el Partit Separatista
Revolucionari de Catalunya, tot a
l’Havana. I la Federació Internacional de
Clubs Separatistes, a Nova York, Montevideo,
l’Havana i Santiago de Cuba.
I
abans d’aquests, l’Estat Català i la Federació Democràtica
Nacionalista de Francesc Macià; la valenciana
Joventut Nacionalista Obrera; el setmanari
argentí La Nación Catalana, dirigit per Joan
Comorera; el Blok Nacionalista Cathalonia
de Guantánamo, amb Albert Daroca; el Grop Nacionalista
Radical de Santiago de Cuba, amb Salvador
Carbonell, i Fora grillons!, la primera
publicació independentista catalana a
Amèrica, i desenes de comitès, clubs, grups, associacions
i unions independentistes que van
proliferar sobretot al con sud d’Amèrica i a
Cuba. I la Unió Catalanista de Martí i Julià, Vicenç A.
Ballester i el mallorquí Pere Oliver i Domenge. I, més
enrere, el 1901, la colla de joves patriotes que,
encapçalats per Josep M. Folch i Torres, funden La Reixa,
el primer grup que es defineix independentista.
I abans, J.N. Roca i Farreras, el republicà del segle
XIX que s’imagina una nació “amb ambaixades” i
que parla obertament de Països Catalans. I tots
aquells que, amb les armes a la mà, han lluitat també per la
independència, des del complot de Garraf fins a Terra
Lliure, passant pel Front d’Alliberament Català
i l’Exèrcit Popular Català. Expressions diverses
d’una mateixa aspiració col·lectiva que configuren
el fil roig de la continuïtat de la nostra història
col·lectiva. I totes aquelles persones que, de
Perpinyà a Alacant, sovint en solitari, han
imaginat una pàtria lliure i completa. És gràcies a
tots ells que avui som aquí, perquè això ja ve de lluny.
