Un repàs històric que sembla molt "actual".
El Banc de Catalunya va ser creat a Reus l’any 1920 per
part dels germans Francesc i Eduard Recasens, així com per Evarist
Fàbregas. Tots tres eren homes de negocis de la localitat, havien passat de
la indústria al món financer creant els bancs locals de Reus, Tarragona
i Tortosa. Quan el 27 de desembre de 1920 va fer fallida el Banc de
Barcelona, per mor dels efectes de la crisi econòmica posterior a la
Primera Guerra Mundial, els tres emprenedors reusencs es feren amb el que
quedava d’aprofitable del’entitat barcelonina i la sumaren a les altres seves
tres entitats financeres locals. D'aquesta manera naixia el Banc de
Catalunya. La seu central estigué situada a la Rambla dels Estudis, número
12, de Barcelona. En poc temps la nova entitat arribaria a disposar
d’una nodrida xarxa de sucursals, més de centa tot el Principat i al nord del
País Valencià. I l’any 1930 fins i tot obrí una oficina-delegació a París, amb
la voluntat d'internacionalitzar el negoci.
Èxit i mort. La nova entitat financera pretenia de bon principi entra en el
finançament industrial. Per una banda perquè era el món empresarial que
coneixien ben bé els fundadors. No debades havien contribuït a reforçar el
paper industrial de Reus, llavors la segona localitat
fabril del Principat. Per un altre costat perquè era l’àmbit en el que la
lògica indicava que calia entrar en la industrialitzada Catalunya.
Però al cap de tres anys de ser creat, el Banc de Catalunya es
trobaria amb un inesperat aliat que li obriria la porta a un negoci que
pareixia fàcil i fabulós: la dictadura de Primo de Rivera (1923
-1930). L’any 1925, el ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo, reuní
la cúpula de l’entitat catalana amb l’oligarquia bancària del nord peninsular i
els encarregà la creació del Banco de Crédito Local, que havia de
finançar les administracions municipals. Així començà la col·laboració
del Banc de Catalunya amb la dictadura. Que s’intensificà quan
entre1927 i 1929 Calvo Sotelo li encarregà la creació i gestió
dels monopolis petroliers Campsa i Cepsa així com la creació
del Banco Exterior de España. El Banc de Catalunya s’estava
convertint en una de les entitats financeres més importants de l’Estat. Cosa
que aixecà gelosies i odis entre importants empresaris que veien amb irritació
el poder creixent dels banquers catalans . Per suposat en
totes aquestes operacions d’alt nivell hi intervenien interessos polítics, amb
comissions corruptes per enmig. L'èxit dels catalans s'explicava per la
intervenció de Francesc Cambó, líder de l'aleshores clandestina
Lliga Regionalista, amic dels caps del Banc de Catalunya i
molt ben relacionat amb la Cort madrilenya. Un triomf que suposava que algú
perdia: polítics i, sobretot, alguns empresaris i financers espanyols
acostumats a guanyar sempre.
L'èxit de l'operació catalana irrità especialment Horacio
Echevarrieta, un potentat basc d'enorme influència a Madrid.
Els seus tentacles empresarials eren presents a la construcció, la banca -basca
i càntabra, sobretot -, la indústria elèctrica, la naval, l’aeronàutica i,
també, la d'armament: ell havia estat l'impulsor, entre moltes d'altres, de les
grans empreses Iberdrola, Astilleros Españoles i l'aeronàutica Iberia.
A finals de la dècada dels anys vint se'l considerava un dels homes més
poderosos d’Espanya. Per a molts, de fet, era el que més influència
tenia davant del rei i del dictador. El fet que fos molt amic del rei, a
pesar que es declarava d'ideologia republicana i socialista, li permetia estar
sovint per sobre de ministres. Echevarrieta veié l'operació
dels catalans com un atac contra el poder que exercia a Madrid.
A partir d'aquell moment s'inicià una guerra d'influències polítiques a
la Cort espanyola. Com és conegut, la dictadura de Primo comptava
amb el suport de les oligarquies econòmiques basca i catalana. La repressió
política—il.legalització dels partits polítics i de les organitzacions
sindicals—anava per una banda i els negocis per una altra: en aquests no tenia
gaire importància, o cap, la ideologia. Els diners manaven, com sempre. Ara bé,
l'operació del Banc de Catalunya havia aixecat profundes
reticències en alguns cercles econòmics i polítics espanyols no només per
qüestions de poder sinó perquè, també, desconfiaven molt de qualsevol
intent que fes la més mínima olor a regionalisme – i no en parlam ja de
nacionalisme - català. I consideraven al Banc de Catalunya com
a massa procliu a ajudar iniciatives culturals catalanes.
Quan la dictadura entrà en crisi, corcada profundament per la corrupció més
desvergonyida, el rei, Alfons XIII, buscà i trobà un recanvi del
dictador per intentar perpetuar el règim. El gener de 1930 sacrificava Primo i
nomenava en el seu lloc el general Dámaso Berenguer. La idea era
mantenir el sistema, com fos. Però en realitat estava rebentant per totes les
costures, a pesar que el poder cortesà no volia assabentar-se'n. Qui sí n'era
molt conscient que allò s'acabava era el potentat basc Echevarrieta.
Abans de caura la dictablanda-així se la va conèixer - de
Berenguer, el ric empresari basc maniobrà per assolir una gran influència en
el PSOE. El moderat líder socialista Indalecio Prieto,
d'orientació liberal progressista, fou la seva aposta en el si del Partit
Socialista. Quan caigué el règim borbònic definitivament i es proclamà
la Segona República, Prieto va ser nomenat ministre
d'Hisenda. Una de les primeres mesures que va prendre fou nomenar Echevarrieta com
el seu assessor personal en matèria econòmica. Una molt mala notícia per
al Banc de Catalunya.
Prieto sumà a l'amistat amb Echevarrieta la seva radical desconfiança
cap el catalanisme. I a això se li afegí la debilitat electoral de la Lliga
Regionalista, formació que havia estat el pont polític cap a Madrid
per als caps del banc català. El panorama no feia presagiar res de bo per als
financers catalans. El 2 de juliol de 1931 Prieto ordenà
retirar tots els fons de Campsa i de Cepsa dipositats
al Banc de Catalunya, que en aquells moments suposaven més de la
meitat del volum de dipòsits de l’entitat. Fons que s’anaren cap a les entitats
financeres del nord que estaven en l’òrbita d’Echevarrieta.
D'ençà la instauració republicana el Banc de Catalunya patia
per les retirades de fons d’empreses i particulars. A més, no comptava amb cap
ajuda del nou poder polític català, emergit de les eleccions republicanes, que desconfiava de
la sintonia que havien tingut els caps del banc amb Cambó i la Lliga
i, sobretot, de les bones connexions amb la dictadura. En aquelles
circumstàncies, el cop que envergà Prieto a l’entitat
financera catalana resultà letal de necessitat. Era impossible que fes front a
les seves obligacions. Demanà ajuda desesperada al Banc d’Espanya,
que naturalment li negà. El 7 de juliol de 1931 el Banc de Catalunya declarava
la fallida.
