Barcelona, 2 de maig del 1945. Aeroport del Prat. A les acaballes
de la II Guerra Mundial i de l’ocupació alemanya de França (1939-1945) —París
ja havia estat alliberada (25/08/1944)—, arribaven en un avió procedent de
Vichy (seu de l’estat francès pronazi del mariscal Pétain), Pierre Laval, Abel
Bonnard i Maurice Gabolde, destacadíssims dirigents d’aquell estat
titella i destacadíssims col·laboradors del règim nazi alemany en la persecució,
detenció, empresonament, tortures i deportació de milers de jueus francesos al
camp d’extermini d’Auschwitz. També havien col·laborat amb el
règim de Hitler en la detenció i deportació de milers de
treballadors francesos refractaris al nazisme a
les fàbriques d’armament d’Alemanya, on serien tractats com a esclaus.
Els nazis
de Vichy
Laval,
Bonnard i Gabolde havien tramitat i obtingut l’asil a
Espanya a través de José Félix de Lequerica —ambaixador
espanyol a París, primer; i a Vichy, després— que, curiosament, havia
estat qui, l’any 1940 (poc després de l’ocupació nazi de França i des de la seu
diplomàtica espanyola) havia ordit la detenció
i deportació del president Companys, saltant-se
tots els protocols internacionals d’extradició. El règim de Franco no va poder
resistir la pressió internacional i va acabar lliurant Laval a la justícia
francesa, que el condemnaria a mort. Però, en canvi, Bonnard i Gabolde
engrossirien una vergonyosa llista de 13.471
nazis francesos, condemnats in
absentia per crims contra la humanitat, que moririen
tranquil·lament, de vells, refugiats a Espanya.
Gabolde
Bonnard i Gabolde serien el
paradigma dels nazis francesos acollits i protegits per Espanya. Més concretament,
Gabolde exerciria com a professor del Centro de Estudios Friedendorff, situat
al Passeig de Gràcia, 11 de Barcelona (una acadèmia de comerç internacional
creada el 1940 pel reconegut nazi alemany Ziedt
Friedendorff, que presentava el francès com un “prestigioso catedrático extranjero”).
Gabolde, condemnat per crims contra la humanitat, no només no
va ser extradit, sinó que no es va amagar mai. La premsa de l’època (La Vanguardia Española, entre
1946 i 1954), publica que va impartir conferències, tant al Friedendorff com a
la Universitat de Barcelona. Va morir a Barcelona el 1972, als vuitanta-un anys
d’edat, protegit pel règim franquista.
Buyse
Però els nazis francesos no van ser els únics que van ser acollits
i protegits a Espanya. La vergonyosa llista s’amplia a nazis alemanys i belgues
que —en alguns casos— van ser ressituats a Catalunya. Jan Buyse va ser
el Léon Degrelle de Catalunya. El belga Buyse era un entusiasta del règim nazi,
i quan les tropes de Hitler van envair Bèlgica (1940), va ser nomenat cap de
les SS a Brussel·les, i entre
1943 i 1945 va dirigir el departament Rasse und Siedlung (Raça i Repoblament),
un dels aparells del programa Endlösung der Judenfrage (la Solució Final al
problema jueu). Després del conflicte mundial, la justícia belga el va condemnar
a cadena perpètua i treballs forçats (1945), però va
aconseguir escapar-se (1950), i poc després apareix a Espanya acollit pel
règim franquista.
El nazi de Siurana
Buyse —com tots els nazis escàpols a Espanya— no es va veure en la
necessitat de viure ocult, ni es va haver d’alimentar remenant entre la brossa.
Va
passar de la presó belga a la direcció d’una empresa alemanya anomenada Defries, radicada a Barcelona i
dedicada a la venda de maquinària. I no tan sols això. Buyse —aficionat a
l’alpinisme i conegut popularment com el nazi de Siurana—, va ser membre destacat d’un
grup alpinista que publicaria diversos treballs sobre la muntanya. I malgrat la
condemna que pesava sobre el seu cap (per detencions, tortures, segrestos,
assassinats i fuga), la justícia espanyola ni el va interrogar, ni el va
detenir, ni el va lliurar a les autoritats belgues. Va morir al seu xalet de
Siurana (Priorat), el 2002, als
vuitanta-nou anys d’edat.
L'Odessa espanyola
Gabolde i Buyse només són dos
exemples dels centenars de criminals nazis que el règim franquista espanyol va
allotjar a Catalunya. Però posen de relleu l’existència d’una estructura
d’acolliment i recol·locació d’aquests criminals en llocs rellevants en aquell
paisatge de misèria de la postguerra. En aquest sentit, s’ha parlat a bastament
de les Ratlines (la xarxa de fuga i ressituació
d’aquests criminals) que dibuixen un eix claríssim entre les cendres del
nazisme, el Vaticà, Espanya i Argentina. Fins i
tot s’han rodat algunes pel·lícules que ho il·lustren, com Odessa (1974). Però, en
canvi —exceptuant alguns estudis— no s’ha posat de relleu la xarxa de
complicitats entre les cendres del nazisme i l’aparell polític, militar,
policial i judicial de l’Espanya franquista.
Espanya,
refugi segur dels fugitius nazis
Efectivament, diversos estudis proven que els criminals
nazis fugitius van trobar a Espanya els mitjans per eludir
l’acció de la justícia dels països aliats i
per iniciar una nova vida sense complicacions econòmiques. Un article
publicat per la revista d’història Hispania
Nova detalla que, en alguns casos, aquests criminals van
ser incorporats a l’exèrcit, a les forces paramilitars o a la policia
espanyoles, i en altres, en empreses privades vinculades al règim. Fins
i tot, en alguns casos, la recomanació personal estaria signada per Franco. En
la seva petició d’asil, els mèrits que
esgrimien eren, curiosament, sempre els mateixos: la seva participació personal
en el conflicte civil espanyol (1936-1939) en el bàndol franquista, en tasques
anomenades d’intel·ligència.
Urraca,
el revers de l'Odessa espanyola
En aquest punt cobra una força
especial la figura de Pedro Urraca Rendueles, el
policia que va detenir i interrogar el president Companys a la
França ocupada pels nazis (1940) i el va lliurar a l'SMPI (Servicio Militar y
Policial de Información) a Madrid. Conclòs el conflicte mundial, Urraca va
ser condemnat a mort in absentia per la justícia francesa (1946)
acusat de dirigir una xarxa de delació i d’espoli a jueus francesos i en
territori francès durant l’ocupació nazi (1940-1945). Urraca no va ser mai
lliurat a la justícia francesa, però el més rellevant del seu cas és que
posa de manifest la reciprocitat en preteses tasques
d’intel·ligència entre les policies espanyola i alemanya posteriorment al
conflicte civil espanyol i durant l’ocupació nazi de França.
Urraca,
la macabra burla a les víctimes del nazisme
Segons algunes informacions, Urraca
es va acollir a una mena d’indult (que no és el mateix que una amnistia)
dictat el 1953 pel govern francès. No obstant això, havia quedat més que
provat que havia ordit i s’havia beneficiat —professionalment i econòmicament—
del robatori i l’assassinat de centenars de jueus francesos. I,
sorprenentment, el règim franquista li va encomanar —de nou— tasques
d’intel·ligència, aquest cop a Bèlgica. I, per si no n’hi havia prou, en una
maniobra que no seria més que una macabra burla a les seves víctimes, el va
condecorar amb la màxima distinció policial. Urraca va morir l’any 1989, a
Madrid, als vuitanta-cinc anys, onze després de la promulgació de la
Constitució del 78, sense haver pagat pels seus terribles crims.
Degrelle
i Simons, la macabra burla a la justícia belga
Tampoc van pagar mai els nazis belgues Léon
Degrelle (col·laborador del règim nazi en la persecució i deportació
de milers de jueus belgues al camp d’extermini d’Auschwitz i, en els darrers
compassos de la guerra, general de les SS) i Paul
Simons De Aerschot (responsable de la detenció i
deportació de milers de joves belgues dissidents a les fàbriques d’armament
alemanyes). Bèlgica va reclamar la seva extradició durant dècades; però
Degrelle moriria a Màlaga el 1989, als vuitanta-set anys; i Simons moriria a
Sant Sebastià el 1994, als vuitanta-nou. En aquest punt és important
destacar que quan van morir aquests dos criminals ja no governava Franco,
sinó que el cap d’estat era Joan Carles I, i el president del govern era Felipe
González (PSOE).
