Ara que algun "candidat" a les eleccions barcelonines, diu que voldria treure el nom a la plaça Francesc Macià, davant la patètica situació d' aquest partit i la manca absoluta d' arguments, potser caldria revisar una mica la nostra història recent i recordar els fets que van tenir Macià de protagonista.
Barcelona, 25 de setembre de 1930. Salvador
de Toribio, cap superior de la Jefatura Provincial de Policia de Barcelona,
acompanyat per diversos agents de la policia espanyola, es presentaven a
la casa de Antoni Peyrí(gendre de Francesc Macià), situada
al pis principal del carrer Provença, 293. El líder d’Estat
Català feia dos dies que havia retornat clandestinament d’un llarg exili
que remuntava a setembre de 1923, quan el general Primo de
Rivera havia perpetrat un cop d’estat i havia instaurat un règim
dictatorial i feia dos dies que s’allotjava a casa dels Peyrí-Macià.
Toribio pretenia capturar Macià (en aquest cas es podria dir segrestar)
i situar-lo en territori francès. Macià, des de la condemna que li havia
imposat la justícia francesa pels Fets de Prats de Molló (1926), tenia prohibit
posar els peus a França i el propòsit de Toribio era, clarament, situar-lo
en un escenari delictiu. En definitiva desactivar la figura política de Macià,
que des del judici de París (1927) havia adquirit una dimensió mítica.
Qui es
qui: el general Berenguer
Quan van succeir aquests fets, Primo de
Rivera ja era mort i soterrat. El 28 de gener de 1930 el rei Alfons
XIII —el seu soci incondicional en aquella aventura dictatorial—,
en una desesperada maniobra per a amortir el desprestigi que corcava la
monarquia borbònica, el va acomiadar amb una mena de “passi-ho bé, amic meu”
oportunament disfressat de dimissió. Al general colpista de res li van servir
les advertències que, en aquell context de refredament i trencament, li va
regalar públicament al rei: “A
mi no me borbonea nadie”. No ho pairia mai i la diabetis que
arrossegava acceleraria un desenllaç fatal. Moriria un mes i mig després en un
apartament de París. No obstant això, l’Espanya borbònica de setembre de 1930
continuava sent un regim dictatorial. Alfons XIII havia situat com a relleu el
general Dámaso Berenguer Fusté —que ja sabia, per experiència pròpia, com les
gastava el Borbó—. Berenguer va ser nomenat amb l’encàrrec silenciós de
negociar amb l’oposició clandestina una suau “transició” cap un règim
democràtic.
Qui es
qui: el capità general Despujol
Aquella tímida obertura tenia el seu
contrapès. També a Catalunya. En aquell joc de corrioles, el
búnquer involucionista i reaccionari estava format per una teranyina —una
tètrica tríada— que abastava la pràctica totalitat dels aparells militar,
policial i judicial espanyols. Naturalment amb l’inestimable concurs del
gangsterisme espanyolista (una esperpèntica evolució del tenebrós pistolerisme
blanc que, després del cop d’estat de Primo de Rivera (1923), havia
transitat de la nòmina de certa patronal a la de l’aparell governamental. Però,
probablement, la cara més visible d’aquelles forces ocultes era el capità
general Ignasi Maria de Despujol i Sabater; un
furibund anticatalanista, antiobrerista, antirepublicanista i antiprogressista.
Un personatge arnat, quasi un holograma del passat; amb una llarga experiència
repressora, amb un destacat compromís amb el règim borbònic i amb la pitrera
farcida de medalles aconseguides amb la sang dels fills de la classe obrera,
sobretot catalana: Filipines (1896-1898) i Marroc (1921-1925).
Qui es
qui: Macià
Quan Toribio es va presentar a casa
del metge Peyrí, ni tan sols s’havien convocat les eleccions municipals que
conduirien a la proclamació de les repúbliques catalana i espanyola (1931).
Però Macià ja era el polític més conegut i millor valorat per l’opinió pública
catalana. Tenia una llarga trajectòria política iniciada el 1907, a la
plataforma catalanista Solidaritat Catalana. El 1922
havia fundat el partit independentista Estat
Català. Després del cop d’estat de 1923, s’havia exiliat a Perpinyà, i
el 1927 a Brussel·les. El 1926 havia liderat la temptativa de Prats de Molló.
Però allò que dimensionaria extraordinàriament la seva figura política seria el
posterior judici a París (1927) que, durant setmanes, portaria —per primer cop
en la història— la causa independentista i republicana catalana a les
portades dels principals rotatius del món. El 1930 Macià encara no era
president, ni la Generalitat estava restaurada, però la seva figura política
apuntava un paper protagonista en el nou escenari polític que s’albirava a
l’horitzó.
Com sabia
la policia que Macià era a Barcelona?
Macià, la seva esposa Eugènia i la
filla petita de la parella, també, Eugènia; havien arribat a Barcelona dos dies
abans, el 23 de setembre de 1930, vigília de la Festa de la Mercè. Durant els
dos dies que separen l’arribada (23/09) de l’expulsió (25/09); Macià no es
va ocultar en absolut. És més, la premsa de l’època (La Vanguardia, edició del
28/09/1930), relata que el dia 24 (Festa de la Mercè) va dinar en un “conocido y céntrico restaurant de la
ciudad”. La mateixa premsa relata que Macià estava acompanyat
per Jaume Aiguader i Miró que, en les eleccions
municipals de 1931, formaria part de la llista d’ERC, seria el candidat més
votat, i seria el primer alcalde republicà de Barcelona. També anava
acompanyat per Ventura Gassol i Rovira, excompany
en el judici de París i, poc després, primer conseller d’Instrucció Pública del
primer govern Macià (1931-1932) de la Generalitat restaurada. I encara la
premsa relata que després de dinar, Macià, Aiguader i Gassol van donar un
tomb per la ciutat i van ser entusiàsticament aclamats pels vianants.
Que va
passar al replà del pis principal de Provença, 293?
L’endemà Toribio va trucar al timbre
mentre els Peyrí-Macià i els Macià-Lamarca dinaven. A l’interior de la vivenda
(que feia també la funció de consulta mèdica) hi havia Antoni
Peyrí i Rocamora, la seva esposa Maria Macià i Lamarca i els
tres fills de la parella (Antoni, Teresa iEugènia). Hi havia
també Francesc Macià, la seva esposa Eugènia
Lamarca, i Eugènia Macià i Lamarca (la
filla petita de la parella). La premsa relata que en aquell replà, la conversa
inicial va derivar en discussió i que de la discussió es va passar als
crits i a les empentes. Tant va ser així que la resta de veïns van sortir als
replans alarmats pel rebombori. I, també segons la premsa, aquells veïns no van
tenir cap dubte ni a prendre partit, ni per a qui prendre partit. En pocs
minuts l’escala es va convertir en una manifestació espontània de catalanisme i
de solidaritat amb la figura de Macià i, quan la policia va ordenar, amb
maneres violentes, que tothom es tanqués a casa, els veïns s’hi van tornar
amb una pluja d’objectes sobre el cap de Toribio.
Què va
passar després de la discussió?
Finalment van pactar que els Macià
acabarien de dinar i tot seguit emprendrien camí cap a Perpinyà. Aquella estona
resultaria clau perquè els telèfons dels Peyrí i dels veïns de Provença,
293 van alertar tothom del que estava passant. En pocs minuts tot l’entorn
polític de Macià sabia el que passava. Ho sabrien, també, el principals
dirigents de l’oposició política clandestina a Barcelona i ho sabria,
també, el cònsol francès a Barcelona, que jugaria un paper determinant en el
desenllaç d’aquella trama. Quan Macià va posar en marxa el seu cotxe, escortat
per dos cotxes de la policia espanyola, va ser seguit per una llarga caravana
de cotxes que el va acompanyar tot el viatge fins a Perpinyà. A la capital del
Rosselló el comissari Toribio es va limitar a informar el prefecte de la
Gendarmeria, mentre la resta de policies encerclaven el cotxe de Macià. Però la
sorpresa es produiria en aquell moment. Toribio, i els qui des de l’ombra del
poder havien ordit aquella esperpèntica operació, es quedarien amb un pam
de nas. O de llengua.
Que va
passar a Perpinyà?
El prefecte de la Gendarmeria de
Perpinyà es va negar a detenir i empresonar Macià. Li va recordar que, en
virtut de la sentència del judici de París del 21 de gener de 1927 (pels Fets
de Prats de Molló) no podia estar en sòl francès. Però va afegir que el
govern de la República Francesa era coneixedor, a través del consolat de
Barcelona, de la forma en què havia ocorregut aquell escenari delictiu i
era conscient del propòsit polític que perseguien Toribio i els qui havien
ordit aquella macabra operació. Va proposar-li facilitar el trànsit
cap a la seva residència de Brussel·les. Després d’un breu exili de cinc mesos
(repartits entre París i Brussel·les), Macià retornaria a Catalunya.
Que va
passar després de Brussel·les?
El 22 de febrer de 1931 retornava a
Barcelona. Les eleccions municipals ja havien estat convocades. Vint-i-cinc dies més tard (19/03/1931) fundava ERC. I
passats uns altres vint-i-cinc dies (12/04/1931) guanyava àmpliament les
eleccions municipals. Una victòria electoral fonamentada, principalment, en el prestigi
de la seva figura política. Una figura que l’Estat espanyol, sense voler-ho ni
saber-ho, havia contribuït a elevar a la categoria de mite. Macià, que el 14
d’abril de 1931 restauraria l’autogovern de Catalunya i proclamaria la
República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, es convertiria
en la figura política més rellevant del segle XX català.
