Cervera, 5 de març de 1469. Els representants de Ferran de
Trastàmara(hereu al tron catalanoaragonès) i d’Isabel de
Trastàmara (candidata al tron castellanolleonès) signaven les capitulacions
matrimonials. El vell projecte de concentració de totes les corones peninsulars
sobre una sola testa, esbossat a Casp mig segle abans (1412), es transformava
en un dibuix concís que marcava amb precisió els obstacles a salvar. Isabel
encara no era, ni tan sols, hereva al tron de Toledo.
Immersa en una cruenta guerra
civil contra la legítima hereva i els seus poderosos aliats portuguesos, les
circumstàncies la posarien en la difícil tessitura d’acceptar l’interessat ajut
catalanoaragonès amb el propòsit de desequilibrar les forces al seu favor.
Isabel, que a diferència de Ferran, no seria present a les negociacions de
Cervera, acceptaria aquelles capitulacions mastegant vidres. I, definitivament,
covaria un odi profund cap als catalans que es
manifestaria de forma regular i permanent en el decurs del seu regnat.
La història d’Isabel de Trastàmara
(Isabel I de Castella i de Lleó), sobretot el sinuós recorregut que la va
conduir fins al tron de Toledo, si alguna cosa ens mostra, al marge del
reguer de sang que va deixar pel camí, és l’evidència que la monarquia
hispànica seria una obra d’enginyeria política
catalana i valenciana. La unió dinàstica entre les dues
principals corones peninsulars es va gestar en el decurs del Compromís
de Casp (1412) que va conduir una branca de la casa reial
castellana a la cancelleria de Barcelona.
El Compromís de Casp, també, posa de
relleu que la rivalitat entre Catalunya, per una banda, i Aragó i el País
Valencià, per l’altra, no és res més que un fals mite fabricat per la
historiografia romàntica catalana del segle XIX. A Casp, les potents classes
mercantils de Barcelona i de València es van conxorxar amb els Trastàmara
per barrar el pas a Jaume d’Urgell, la primera fortuna patrimonial de la Corona
catalanoaragonesa i el candidat preferit de les classes aristocràtiques
militars. Si més no, al principi.
Entre 1412 ―entronització de Ferran
I― i 1469 ―capitulacions matrimonials de Ferran i Isabel― la casa “catalana”
dels Trastàmara va guanyar nous adeptes i, de retruc, va reforçar la seva
posició en perjudici dels seus opositors. Les
guerres remences (entre 1462 i 1486), que van enfrontar la pagesia contra la
noblesa propietària, van ser convertides en una oportunitat per a laminar
el poder d’aquelles velles classes militars que, a Catalunya, durant segles
havien compartit el poder amb la monarquia.
Difícilment, si no, s’explicaria
l’aliança contra natura entre els sindicats pagesos remença i la corona, que va
desequilibrar la balança a favor dels primers i que va condemnar al precipici
els segons. L’estratègia dels Trastàmara “catalans”, en el decurs dels seus més
de cent anys de regnat (1412-1516), estaria del tot abocada a la destrucció
del poder nobiliari; amb el clar propòsit de refermar posició i
autoritat. El projecte hispànic català avançava a cop de conflicte. Lentament,
però amb un objectiu clar i a llarg termini.
El 1469 ―l’any de les capitulacions
matrimonials de Cervera― Castella estava immersa en una sanguinària
guerra civil que enfrontava la corona ―representada per Enric IV, germanastre
d’Isabel― contra un potent partit nobiliari que pilotava al voltant de la
figura de la futura reina catòlica. Les causes que justificaven ―si és que una
guerra es pot justificar― aquell conflicte eren diverses. Però la que més i
millor l’explica és l’ascendent d’Enric i d’Isabel.
El rei era fill de Joan II i
de Maria d’Aragó (filla del primer Trastàmara “català”). Havia
nomenat successora al tron la seva filla Joana―malnomenada la Beltraneja― i, per tant,
legítima hereva. Perquè la investigació recent, contràriament al que havia
pregonat la historiografia nacionalista espanyola, apunta que el famós tractat
dels Toros de Guisando (1468), que nomena Isabel
hereva al tron castellà, és més fals que un “duro de Sevilla”. Seria,
segons aquestes investigacions, un document fabricat posteriorment.
En canvi, Isabel era
filla també de Joan II, però per part de mare ho era de la segona esposa
del rei: Isabel de Portugal. Amb aquests elements, i
considerant que portuguesos i catalans es miraven la guerra castellana amb
indissimulat interès, resulta fàcil fabricar els binomis: Enric i Joana
amb els catalans i Isabel amb els portuguesos. Doncs res més lluny de la
realitat. El rei Enric va fer pasqua i rams amb les oligarquies de Lisboa i va
casar la seva hereva amb el rei Alfons V de Portugal, que era
oncle de Ferran.
Aquella maniobra tenia el clar
propòsit de reforçar Joana i d’aïllar definitivament Isabel. El partit isabelí
es va trobar amb allò que vulgarment es diu “els pixats al ventre”. I en aquest
punt seria on entrarien, de ple, els catalans. O més ben dit, les elits
mercantils catalanes situades al voltant de la figura del rei Joan II d’Aragó
―enemic declarat de les oligarquies nobiliàries del Principat― i de la del seu
hereu Ferran. La cancelleria de Barcelona va esmerçar mans i mànigues per a desequilibrar
la guerra civil castellana.
Isabel es va obrir pas fins al tron
a cop de destral. I en aquell particular i sanguinari camí hi van tenir molt a
veure les classes mercantils catalanes. Sobretot els seus recursos dineraris.
La guerra civil castellana va entrar en una espiral de violència que culminaria
amb la mort del rei Enric (1474), sota la sospita d’haver
estat enverinat per ordre del seu cunyat Ferran, llavors ja casat amb
Isabel. Si es confirma aquest extrem, seria el principi d’una llarga carrera
d’enverinaments que marcaria l’obra política del Catòlic.
La Castella rica, plena i ufana de
la centúria del 1400 que va liderar el projecte hispànic és un fals mite. Les
guerres civils entre Enric i Isabel que remuntaven al regnat del seu pare; i la
repressió de la revolta irmandiña de Galícia (llavors
el territori més dinàmic de la corona castellanolleonesa) havien convertit el
país en un erm. La guerra de Granada (1482-1492)
va ser una escapada cap endavant per a satisfer una monarquia i una
noblesa arruïnades que, històricament, s’havia enriquit amb el negoci de la
guerra.
Amb Isabel al tron (1474) les elits
catalanes que havien traçat l’empresa hispànica es van posicionar en les seves
parcel·les de força. La guerra de Granada (1482-1492) que va completar el mapa
peninsular cristià i l’empresa americana (1492-1493) ―primer i segon viatge
colombins― van ser finançades per les elits catalanovalencianes. Els banquers
valencians i barcelonins es van convertir en els financers dels Reis Catòlics. I València
va ser convertida en la capital de facto de la monarquia hispànica.
Seria en aquest punt on esclataria
la mala opinió que Isabel la Catòlica tenia dels catalans i, també, dels
valencians. Isabel, criada i formada en un entorn extremadament classista i
religiós ―quasi integrista―, no entenia que els plebeus ―alguns d’origen jueu―
assolissin cotes de poder impossibles en el seu imaginari. No entenia
que els Santàngel, per exemple, jueus conversos valencians, tinguessin la
capacitat de proposar ―quasi imposar― els termes i les condicions de les grans
empreses militars de la monarquia hispànica.
I seria, també, en aquest punt que
Isabel i el seu entorn castellà traçarien la seva particular maniobra. La
cancelleria toledana d’Isabel que, en virtut de les capitulacions matrimonials
de Cervera, operava independentment de la barcelonina de
Ferran, esmerçaria mans i mànigues per fabricar l’estigma del català
―i del valencià― mesquí, traïdor i manipulador. I es valdria de “l’amenaça
catalana” convertida en cultura per a, sorprenentment i reveladorament,
cohesionar novament l’estament nobiliari castellà.
Les Capitulaciones
de Santa Fe (1491) ―el contracte entre la monarquia, Colom i
els banquers valencians i barcelonins que van finançar el primer i segon
viatges― i la violenta reversió del pacte ―difamació, descrèdit,
acusacions de malversació i de traïció, i persecució, empresonament dels Colom
i de la seva administració colonial a mans del jutge Fernández de Bobadilla,
membre de l’entorn personal de la reina― són l’exemple més clar de
les polítiques anticatalanes que va desplegar la cancelleria d’Isabel.
Isabel i la seva cancelleria es van
servir també de la Inquisició. El paper
d’aquell organisme, teòricament destinat a la persecució de la dissidència
religiosa, explica, en canvi, com la reina i la seva castellana cancelleria va
desfermar un autèntic règim de terror contra les elits mercantils i
intel·lectuals valencianes, amb el propòsit no tan sols d’expulsar-les del
poder, sinó fins i tot d’arruïnar-les i decapitar-les. Isabel la Catòlica
detestava els catalans i els valencians, també, perquè era profundament
antisemita.
