Bon article de' n Marc Pons, publicat al Nacional, que us reproduim en aquest bloc:
Marc Pons
Jerusalem (regne cristià de Jerusalem), 1181. Arnau de Torroja era nomenat gran mestre de l’orde del Temple. Era el primer cop, des que l’any 1119 s'havia creat l’orde, que un català
es convertia en la primera autoritat templera. No seria l’únic, però sí el
primer de tres d’un total de vint-i-tres grans mestres que va tenir l’orde fins
que va ser liquidat definitivament (1314). El solsoní Arnau de Torroja (1181-1184), el pallarès Gilbert Erill (1194 i 1200) i el rossellonès Pere de Montagut(1219 i 1232) van ser els tres catalans que van assolir la màxima dignitat
de l’orde; unes dades que revelen la força que va adquirir l’orde templer a la
Corona d’Aragó i el protagonisme que van assolir els catalans en el món
templer. L’orde del Temple, creat entre la primera i la segona croada per
assegurar el domini europeu —la guerra religiosa com a disfressa de la iniciativa
política— sobre la porta d’Orient, assoliria una importància cabdal tant en
l’expansió continental com mediterrània del casal de Barcelona.
Com arrela l’orde del Temple a Catalunya?
L’orde dels Pauperes commilitones Christi Templici Salomonici(orde dels pobres cavallers de Crist i del Temple de Salomó) va ser creat
l’any 1118 per un grup de nou cavallers francesos, liderats per Hug de Payns i amb el suport del poderosíssim Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister. Des d’un
bon començament, els templers es van distingir de la resta dels ordes
religiosos pel fort component militar: en la seva regla hi figurava un
manual de càrrega de cavalleria força significatiu. Aquest detall és molt important
per explicar la importació i l’arrelament del fenomen templer a Catalunya:
aquells anys els comtats de Barcelona i d’Urgell, els motors de la formació
nacional catalana, estaven immersos en una guerra d’expansió cap a les terres
dominades per la mitja lluna que els portaria a desplaçar la frontera del
Llobregat fins a l’Ebre. L’orde templer va trobar en aquell conflicte el
terreny adobat per fer proselitisme de la seva ideologia i per incrementar
espectacularment el patrimoni.
Quines propietats tenien els templers a Catalunya?
L’orde del Temple va arrelar a Catalunya abans que Ramon Berenguer IV i
Peronella materialitzessin la unió dinàstica de Barcelona i Aragó (1150). El
predecessor Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona i
el primer que figura documentat com a comites catalanensis (comte
català), va introduir els templers durant el trienni 1123-1126 per defensar de
les ràtzies islàmiques les terres de la plana d’Urgell i del Camp de Tarragona,
acabades d’incorporar. D’aquella primera etapa daten els primers establiments
templers, anomenats comandes, que
s’organitzaven políticament i jurídicament com a estats feudals, quasi
independents de l’autoritat comtal. En la segona onada conqueridora, la
incorporació de les valls baixes del Segre i de l’Ebre (1148-1153), el paper
dels templers va ser tan actiu que les compensacions obtingudes no tenien
comparació amb les anteriors: les comandes de Gardeny, al Segre, i de Miravet i
Tortosa, a l’Ebre, es van convertir en estratègics focus d’irradiació del seu
poder.
... i a l’Aragó?
Els cavallers templers eren, a tot arreu, els cabalers de les cases
feudals de segona fila que s’allistaven a l’orde a la
recerca de les aventures i de les riqueses que la seva condició secundària en
els àmbits familiar i nobiliari els havia negat. Un simple cop d’ull a la
nòmina de mestres de l’orde de la província de Catalunya, Provença, Aragó i
Navarra ho confirma. Malgrat el poder que durant un segle i mig va acumular
l’orde, dels 35 provincials que la van dirigir només sis pertanyien a les
grans famílies aristocràtiques, i no n'hi va haver cap la primera
centúria. Això explicaria el conflicte que es va desfermar a l’Aragó (1134)
quan els notaris van obrir el testament d’Alfons I (l’oncle patern de Peronella) i van descobrir que havia llegat el regne
principalment a l’orde del Temple. Darrere la
possibilitat que l’Aragó es convertís en un regne teocràtic, cosa que en aquell
context no representava una pèrdua d’independència política, l’aristocràcia
aragonesa hi va veure la venjança dels cabalers. La resta de la història és ben coneguda.
Com es relacionaven els cavallers templers amb el poder català?
Els cavallers templers, gairebé de seguida, van passar a formar part del
poder. En majúscules. No era tan sols el seu marcat perfil militar, tan oportú
en aquell context, sinó que hi havia un vincle molt potent amb la resta de
províncies que, conduït amb molta habilitat, els va permetre desenvolupar una
sèrie de pràctiques mercantils que serien molt innovadores i
profitoses, tant per a ells com per als qui les feien servir. Els templers van
fer ús de la seva extensa xarxa de dominis, estratègicament dispersos arreu d’Europa,
per construir canals bancaris de pagament i de cobrament (una mena de caixers automàtics medievals) que es van revelar molt
efectius i segurs. Les primeres lletres amb venciment (allò de “pagueu a tal,
tants diners, a tal data i en tal lloc”) es van convertir en l’instrument de
canvi més segur i més ben garantit tant als ports marítims de la Mediterrània
com als ports fluvials de l’Europa continental. Això abocaria els templers a
convertir-se en creditors: dels mercaders barcelonins i de la casa comtal de
Barcelona.
... i amb les classes
populars?
Els cavallers templers, com a poder establert, no van passar mai de la
categoria d’escanyapagesos. Per posar un exemple, és molt reveladora la relació
entre l’orde del Temple i la població de Vallfogona de Riucorb(Conca de Barberà), que era una de les comandes que governava a Catalunya.
A Vallfogona, els templers no eren els principals propietaris agraris (la terra
estava relativament repartida), però en canvi sí que eren els propietaris exclusius de
l’aparell de transformació: trulls d’oli, molins fariners,
forns de coure pa, molins ferrers, escorxadors i carboneres. Hi havia
l’obligació, imposada per llei a la població, d'emprar aquest aparell.
Naturalment, pagant els honoraris abusius imposats; el fet explicaria el
significat de la dita catalana “passar per la mola”. I no només això:
l'activitat del Temple abraçava també la justícia i la política, atès que el comanador templer era a la vegada policia, fiscal, jutge i
alcaid de la masmorra, i a més nomenava i destituïa a conveniència els jurats
(regidors) municipals.
