Un dia com avui de fa 90 anys, Catalunya va saltar a l' actualitat europea després dels anomenats Fets de Prats de Molló (Catalunya del nord).
Avui ens ho recordava Vilaweb en aquest article:
El diari La Vanguardia
del 7 de novembre de 1926 dedicava tota la
pàgina
24 a un sol tema: ‘El complot descobert a Perpinyà’, deia el titular.
‘La policia francesa deté més de cent emigrats espanyols i una vintena
d’italians. Entre els detinguts hi ha l’ex-diputat Francesc Macià’, afegia el
subtítol. És llegint entre línies la resta de l’article, bastit a partir
d’informacions provinents d’agències i d’uns altres mitjans, que descobrim la
seqüència d’allò que posteriorment s’anomenà Fets de Prats de Molló, un intent
capitanejat per l’ex-militar i polític
Francesc Macià d’ocupar
Catalunya per la força de les armes des del Vallespir i declarar-hi la
república, en plena dictadura de Primo de Rivera durant el regnat d’Alfonso
XIII.
A la mateixa notícia ja
es parla d’un complot separatista i catalanista que havia d’ésser encapçalat
per sis-cents homes vinculats a l’organització Estat Català, amb l’ajut d’unes
quantes desenes de voluntaris antifeixistes italians liderats per
Ricciotti Garibaldi.
Aquest nét del famós revolucionari Giuseppe Garibaldi, insinuava ja aleshores
La Vanguardia, va resultar ésser un agent secret del dictador italià Benito
Mussolini i fou el principal desbaratador de l’operació militar, que preveia la
penetració de dues columnes (l’una des de Sant Llorenç de Cerdans i l’altra des
del coll d’Ares) cap a Olot, on es proclamaria la república, en paral·lel amb
la convocatòria d’una vaga general revolucionària de la CNT a Barcelona i més
municipis catalans.
A més de la detenció de
Macià a Prats de Molló i de cent vint-i-nou expedicionaris en uns quants
indrets més de Catalunya Nord, i de la confiscació d’armes i municions, fa
noranta anys el diari barceloní destacava: ‘La policia ha decomissat també la
bandera del cos expedicionari amb les quatre barres i un estel solitari al
centre‘, com també ‘grans quantitats de segells de correus que duien
aquesta inscripció en català: “Societat de les Nacions-Catalunya
Lliure”.’ A la mateixa notícia es donava compte de les declaracions de Macià
durant els primers interrogatoris policíacs a Perpinyà: ‘Ha manifestat que era
l’ànima de l’organització i cap de l’expedició, s’ha atribuït la responsabilitat
de tot allò que havia ocorregut i ha afirmat que la resta de persones
detingudes no havien fet res més sinó executar les seves ordres. Ha afegit que
tornaria a començar així que se li’n presentés la primera ocasió favorable.’
De l’aixecament de
Pasqua irlandès al complot del Garraf
Francesc Macià (1859-1933),
esdevingut ja al començament del segle XX tot un referent del catalanisme més
radical i separatista, fou el màxim responsable dels Fets de Prats de Molló del
1926, una acció inspirada en la
Revolta
de Pasquairlandesa d’una dècada abans. Com detalla Joan-Carles Ferrer i
Pont a
Nosaltres
sols: la revolta irlandesa a Catalunya (Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 2007), l’aixecament de Dublín del 1916 fou vist com un exemple
pels nacionalistes organitzats entorn de Macià. L’
evolució
posterior a l’illa, amb la victòria electoral del Sinn Féin el 1918 i
la constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda el 1921, els refermà en la
necessitat d’organitzar un moviment revolucionari a l’estil irlandès. Per molts
catalans, com Macià, Irlanda esdevingué un model i mite de la lluita per la
independència: ‘Sens dubte, la revolució irlandesa influí decisivament en el
caràcter intransigent i insurreccional del nacionalisme macianenc’, assegura
Ferrer. El 1922, així, va fundar
Estat Català en
un intent de reproduir a Catalunya el Sinn Féin, i l’any següent es va trobar
obligat a exiliar-se, juntament amb molts dirigents de l’organització
separatista, arran del cop d’estat del capità general de Catalunya Miguel Primo
de Rivera, que amb l’aval del monarca borbó Alfonso XIII es va concentrar a
destruir l’obra de la Mancomunitat. Convençut definitivament que la via
parlamentària i autonomista s’havia exhaurit, Macià i la resta de dirigents
d’Estat Català van creure que havia arribat l’hora d’organitzar una acció
armada contundent, amb el referent irlandès sempre ben present: envair militarment
el Principat i proclamar-hi la república catalana. Per finançar l’operació, el
23 d’abril de 1925 va llançar l’
emprèstit Pau Claris,
com havien fet els voluntaris irlandesos abans del 1916, amb una crida a tota
la diàspora catalana de recaptar els mitjans necessaris per a armar el futur
exèrcit de Catalunya.
Macià era partidari de no
portar a terme cap acció fins que no tingués preparats mig miler de voluntaris,
reclutats entre els exiliats catalans a França, però no tots els dirigents
d’Estat Català tenien la mateixa paciència: el sector més jove i radical,
constituït amb el nom de Bandera Negra, es va avançar pel seu compte i va fer
el 6 de juny de 1925 un intent no reeixit de magnicidi contra Alfonso XIII. El
fracàs de l’anomenat
complot del Garraf proporcionà
al dictador Primo de Rivera una excusa per a reprimir encara més el nacionalisme
català i va empènyer Macià, ara sí, a donar el vist-i-plau a la invasió abans
que no hauria volgut. El 30 d’octubre de 1926 va donar ordre de mobilització i
alguns dels voluntaris reclutats començaren l’entrenament militar a Sant
Llorenç de Cerdans, on hi havia enterrades les armes. Atès que la major part
d’homes no tenien experiència de combat ni instrucció militar, Macià es posà
d’acord amb militants antifeixistes italians a França que havien participat en
la Gran Guerra perquè fessin d’instructors.
El pla preveia que els
homes mobilitzats, integrats en dues columnes, entressin al Principat el 4 de
novembre pel coll d’Ares i Sant Llorenç de Cerdans, als quals s’incorporarien
els militants de l’interior. Aquestes columnes havien de convergir a Olot, on
es proclamaria la república catalana en aquests termes: ‘Declaro Catalunya
independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria
del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s’ha manifestat de manera
evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret
fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat avui
usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la pàtria catalana…’
L’operació s’havia de coordinar amb una vaga general a Barcelona que els
sindicalistes de la CNT s’havien compromès a declarar, confiant que tot plegat
propiciaria un ambient d’alçament popular contra la dictadura i la monarquia.
Però aquell 4 de novembre
va passar tota una altra cosa: un dels voluntaris italians, el coronel
Ricciotti Garibaldi, va denunciar la conjuració a la policia francesa, que va
detenir a Prats de Molló l’estat major de l’operació militar, amb Macià al capdavant.
La
internacionalització del cas català
La majoria dels detinguts foren
expulsats a Bèlgica. Sols els caps militars, una vintena, foren jutjats. El 20
de gener de 1927 va començar l’anomenat ‘procés dels conjurats catalans’ al
Tribunal Civil del Sena de París, amb un fort impacte en l’opinió pública
francesa i internacional. L’escriptor Paul Valéry i la comtessa de Noailles van
donar suport a Macià i companyia, que gràcies a la defensa d’un dels advocats
de més prestigi de França, Henry Torrès, van sortir-se’n amb una condemna
simbòlica: una multa de 200 francs i dos mesos d’arrest per tinença il·lícita
d’armes, a més de l’expulsió del territori francès.
La insurrecció havia estat un fracàs militarment, però el judici
resultant va ésser un veritable èxit propagandístic per a la causa separatista
catalana i per a Macià. Ho resumeix perfectament Joan-Carles Ferrer: ‘El fracàs
de la temptativa del 1926 serví, tanmateix, per convertir Macià en un símbol de
la resistència catalana. Cinc anys més tard, amb l’adveniment del règim
republicà a l’estat espanyol, Macià proclamaria la república catalana al balcó
del Palau de la Generalitat. Finalment, doncs, ell esdevindria el líder d’un
moviment nacionalista i republicà que comptava amb un ampli suport popular. Si el
1916 havia representat, al capdavall, un fet clau en la història irlandesa i el
punt de partença de la lluita per la independència, els fets de Prats de Molló
serviren per a posar les bases a Catalunya d’una tradició republicana i
independentista que adquiriria una certa força els anys 1930.’
