CRISTÒFOR COLOM I EL
RESPECTE AL CONEIXEMENT
Durant segles la història
de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La
Inquisició no ha estat una broma ni tan o un tema d'estudi més o menys
antipàtic. Era una realitat, Una realitat legal. Conjuntament amb el Consell
reial, tenia la missió de vetllar per la puresa de la fe catòlica com de la
ideologia d'estat. Tot i que aparentment, havia de treballar en l'àmbit de la
interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de
la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició. L'estat
espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la
desaparició de milers de llibres de la nostra història. D'alguns dels quals en
tenim constància, però de la majoria, ja no. No n'ha quedat ni rastre, entre
d'altres coses, perquè el nom dels seus autors s'ha canviat i els fets han
estat ubicats en països diferents. Els censors --inquisidors o no-- no
retocaven coses insignificants, com el nom d'un carrer on hi havia pixat
un gos. No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra
d'art, el nom d'un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un
militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat.
Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l'estudi sistemàtic de la censura
d'estat i de la manipulació del nostre passat, tinc alguna cosa a dir. I el que
vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l'estat espanyol
continua afirmant que no som una nació o que Catalunya ni ha sigut un regne ni
ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen --i ha estat aprovat per llei-
que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava
part del regne d'Aragó. "Un
condado de Aragón" diuen que som. L'obra més gran de la literatura
catalana medieval --Tirant lo Blanc-- era tinguda per castellana, fins que al
final del segle XIX se'n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix
sentit, s'ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que
els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent
se'n reia del que deia En Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una
Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment.
Doncs, bé: tot això que us dic només són les engrunes d'una voluntat
premeditada i multisecular, ordida i regulada, per l'estat espanyol, per
fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no només per la via de les armes
i de les lleis. Massa acadèmics s'han quedat encallats al 1714 i gairebé, més
que el final d'un cicle, sembla que l'interpretin com un fet aïllat i una
derrota "incomprensible", quan realment, el gruix esborrat del nostre
passat s'acaba aquí i a partir d'aquí es comença a treballar per restituir-lo,
per bé que no sempre amb eficàcia. Així, En Serra Postius, per exemple, a la
seva Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol
pretext religiós per parlar de l'Emperador Carles, de la batalla de Pavia, de
la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la
llengua, i és clar, d'En Colom i de la importància dels catalans en la
descoberta, conquesta i primera colonització americanes. i Al segle XIX ho
faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, En Víctor Balaguer i
l'Antoni de Bofarull en sengles Històries de Catalunya. Si a l'estat espanyol
ja li molestava la història medieval catalana, molt més l'irritaven les gestes
navals produïdes arreu del món al llarg del segles XV, XVI i XVII. I se les va
apropiar. El cas més flagrant és el d'En Cristòfor Colom, un militar, polític,
humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i
parent dels comtes d'Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el
consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual., que tenen el tema
per tabú, a l'estil de les societat tribals primitives. La censura, doncs, no
ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat als
racons més secrets de l'ànima dels catalans i avui se'ns fa ja quasi
imperceptible discernir què és un pensament propi d'un missatge censor inoculat
als nostres llibres. Podria
donar desenes d'exemples. Alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més
amunt. Però, per mi, que fa ja quasi
tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d'En Colom, que sovint
poso per exemple i metàfora de Catalunya. Contràriament al que es creu, En
Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per
evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com súbdits dels
reis, amb els mateixos drets que els catalans. El Pare Cases, considerat avui,
el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de
respectes i protecció. Cal que tinguem també present que En Colom havia arribat
a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s'havien excedit amb els
pobladors nadius del Nou Món. I que és l'autor d'unes "Instruccions",
acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com a llei, a fi que els
indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i
Margarit, datada a l'abril del 1494, li exposa: "La principal cosa que heu
de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els
sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin
assegurats". Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven
marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no
els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, els obligava a
construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de
productes. I que si tot continuava així, això seria la seva ruïna, perquè ells
havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles
condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura,
sinó per la manca de coneixement que tenim d'aquella època i d'aquells fets. Si
a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir En Colom al 1495 i el va fer
tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta
més nitidesa, que entre que s'embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba
al Nou Món, pel novembre del 1493 i és detingut a mitjan 1495, no ha passat amb
prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots
els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies? Es vol
convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per
les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill
guerrejant més de deu anys contra Joan II, que li van ser confiscats els béns,
que va haver de viure a l'exili per raó de la seva actitud revolucionària? A
quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? Algú se li
acudiria demanar als Estats Units que tirin a terra l'estàtua d'En Washington
perquè avui dia arreu d'aquell país la policia mata negres com qui degolla
pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia
la nostra història en la configuració d'una ment sana i d'una actitud justa.
Sabien que ens l'havien amagat i canviat, però al 1888, aprofitant l'Exposició
Universal de Barcelona, van voler explicar al món que En Colom era català i
catalans eren En Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, En Pere Bertran i
Margarit i En Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument.
Potser no van creure oportú en aquell moment fer un judici ètic a la conquesta
i el posterior genocidi. O potser el que volien denunciar abans de res era la
conquesta espanyola de Catalunya i l'intent d'anorreament de la cultura
catalana a mans de la Monarquia espanyola? Sigui com fos, el debat ètic i ha de
ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sense
distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món
veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la
confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global
del nostre passat van intentar d'obliterar per sempre de la nostra consciència
col·lectiva: que En Colom i els primers descobridors d'Amèrica eren catalans.
Van intentar posar dempeus l'estàtua més alta del món, com En Gaudí feia amb la
seva Sagrada Família, perquè la nostra Història, la nostra cultura i la nostra
gent deixés d'estar genuflectida i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls
del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de
coneixement i dignitat. Com un gran far dreçat també a favor de la claror i de
la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol
català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva
petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han
deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap
revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les
idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat.
Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense
pensament hi ha el dogma. El debat sobre el monument d'En Colom hauria de ser
la gran oportunitat dels catalans d'avui per enderrocar la desinformació, el
dogma i el rentat de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i
uniformització inquisitoria i estatal, la informació, la llum, les idees, el
pensament.
Jordi Bilbeny
Institut Nova Història
