“L'únic castellà que
Cervantes va voler que passés com a icona mundial és un boig”
En Carles Batalla
entrevista llargament En Jordi Bilbeny i parlen sense cap mena d'embuts sobre
la censura espanyola aplicada a la història de Catalunya i les seves
conseqüències a l'hora de percebre la realitat sense distorsions ni
infantilismes crònics.
Trenta anys de recerca
han dut aquest filòleg i escriptor a defensar la catalanitat de l’autor del
Quixot i la d'En Cristòfor Colom. Aporta documents, dades i proves que xoquen
contra “el jihadisme historicista” del nacionalisme espanyol, creador del
discurs històric oficial i format pels qui “ordenaven afusellaments massius i
sentències de mort” durant el franquisme.
Estudiós o curiós de la
història, que descriu com “una manera de prendre consciència”, En Jordi Bilbeny
(Arenys de Mar, 1961) acumula tres dècades investigant i aplegant dades i
proves. Aquestes dades i proves l’han portat a afirmar la catalanitat d’En
Colom i d’En Cervantes, així com l’atribució de l’autoria del Lazarillo de
Tormes a En Joan Timoneda. No té la veritat absoluta, però, en d’altres països,
uns descobriments de tal magnitud originarien, pel cap baix, un debat seriós i
plural, i no pas un allau de crítiques i insults com els que ha rebut. Els seus
detractors s’han estimat més fugir d’estudi atacant la seva ideologia abans
d’endinsar-se en el fons de la qüestió. I és que és més fàcil refugiar-se en la
comoditat i covardia dels prejudicis que acceptar alguna cosa que obligui a
canviar unes icones intocables, car és més confortable viure en una realitat
paral·lela o en un còmic. Només a un energumen el pot molestar que En Colom o En
Cervantes fossin catalans. En qualsevol cas, per desmentir En Bilbeny es
requeririen proves fefaents, fruit d’una investigació sòlida ì llarga.
Les seves teories i obres
han topat també amb la censura i el silenciament “de l’historicidi dels
jihadistes”; és a dir, el de l'stablishment espanyolista, “dels qui ordenaven
afusellaments massius i sentències de mort”. O sigui, dels guardians d’un
sistema basat en la manipulació i distorsió que, des del pensament únic i
l‘Espanya monolingüe i monocultural (només Espanya és nació, país i pàtria),
difonen, contaminen i eleven a dogmes de fe autèntiques mentides i barbaritats,
com és ara que Catalunya mai no fou independent sinó un simple comtat, que
Companys va ser un colpista, que el català és un dialecte inventat fa quatre
dies per anar a la contra i que mai no va ser prohibit. O la vergonyant i
frívola comparació del soberanisme amb el nazisme, una afirmació que cap
historiador mínimament rigorós pot sostenir.
“La polèmica és només per
als desinformats”, assegura En Bilbeny, que canalitza el seu pensament i acció
dins l’Institut Nova Història. Ara, els oportunistes dels fòrums, en el seu
afany de gaudir dels cinc segons de glòria de què parla Warhol, tenen barra
lliure per desqualificar En Jordi Bilbeny o l’autor d’aquesta entrevista i
dedicar-los frases com “Catalunya no és una nació”, “Pompeu Fabra va ser un
químic ficat a filólèg”, “què posa al teu DNI?” o alguna altra perla
intel·lectual (la realitat s’imposa a la paranoia, aquest és el missatge del
Quixot, segons En Bilbeny). Però cap d’ells s’ha dedicat a investigar ni una
mil·lèsima part del temps que ell hi ha invertit. I si l’insulten, que recordin
que el Codi Penal és vigent.
Es pot alhora ser
historiador i imparcial? O és impossible i és com demanar a un periodista que
sigui neutral?
Evidentement, es pot ser
historiador i tendir cap a la imparcialitat. Has de tenir clar que no pots
explicar amb plenitud uns fets només amb un paper, un retaule i una moneda,
però tampoc el fet de tenir només això no t’ ha d’impedir de poder esbossar
l’explicació d’uns fets. Però tu saps que aquests fets milloraran quan trobis
dos papers, dos retaules i dues monedes. Finalment, el que pot passar és que
quan trobis cinc papers, cinc retaules i cinc monedes canviï radicalment la
visió que t’havies construït amb mig paper, mig retaule i el cantell d’una
moneda. Els humans tendim a l’objectivitat en la mesura que ampliem la nostra
percepció de la realitat posseint una quantitat més gran d’informació. Després
de 25 anys de recerca sobre un període molt puntual de la història de Catalunya
i d’haver consultat molta informació, puc dir que sóc mes objectiu que molts
d’aquells qui pontifiquen a l’entorn de la pròpia objectivitat.
El risc és que alguns
historiadors només volen cercar i trobar uns documents per corroborar la seva
visió preconcebuda: anar a buscar allò que confirmi el seu apriorisme i
prejudici i puguin ser tendenciosos.
Ben cert, però és
legítim. És el que fa tothom. Nosaltres ja sabem el que és la història
construïda. Jo, per exemple, he passat per la universitat. A l’hora de
construir un discurs, de vegades hom el pre-fabrica. Efectivament, es pot
interpretar el món a través d’un paper. Ara bé, a mesura que tens més
informació, és honest adequar la teva interpretació a les noves fonts o, més
ben dit, la nova interpretació ha de ser un reflex de la nova informació que va
apareixent. El que no pot ser és que algú que només amb un paper, una moneda i
un retaule crea un dogma al voltant de la interpretació que d’ells en fa, digui
que els qui hem consultat 300 monedes, 5.000 retaules i 2 mil·lions de
documents tenim una visió pre-fabricada. La nostra visió ha anat evolucionant i
creixent al llarg de la investigació. Però quan ja hem aconseguit que aquesta
visió sigui prou àmplia, aleshores sí: una nova moneda o un fragment de moneda
poden donar un gir copernicà a la nostra investigació. I nosaltres estem en
aquest punt. Un pot trobar un document que culmini 30 anys d’investigació sobre
una biografia adulterada fruit de la censura, de la manipulació, de la
Inquisició i de la voluntat de l’Estat de distorsionar… Aquesta nova dada
hauria de fer capgirar tota la informació que teníem abans. És talment com
l’investigador d’un crim que ha anat seguint unes pistes i arriba a una via morta
i llavors rep una trucada i s’entrevista amb gent que té una visió diferent
dels esdeveniments. Pel que fa a mi, a les meves recerques no parlo de la meva
ideologia, ni de la meva manera de vestir, malgrat que hi hagi gent que ho
aprofiti per criticar-me, sinó que parlo de la documentació que jo aporto –i
ningú no ha dit que jo l’hagi escrit o manipulat mercès un médium del segle XVI
per tal que ara aparegui--. És informació que ha estat menyspreada per aquesta
visió distorsionada dels historiodors oficials, que miren només en una sola
direcció. En el món actual, la informació surt en totes direccions.
O sigui, que arriba un
moment en què tot depèn de l’honradesa personal de l’historiador per rectificar
i adonar-se que, baldament vulgui anar per una via, la realitat el pot menar
devers unes altres o cap a la contrària.
I de prou humilitat. Això
és el que fa qualsevol escalador: avui no hi ha les condicions per continuar,
doncs ens aturem. O, si ens pertoca dormir a mig camí, doncs hi dormim per
comptes d’avançar o seguir la ruta B. L’ historiador no pot tenir una visió
pre-fabricada, pero sí que li cal dotar-se d’una línia d’investigació, que a la
llarga depèn de la seva capacitat intel·lectual d’ampliar-la, de donar-li
pregonesa, de nodrir-la amb noves aportacions… Segons com ho veig, els qui
m’acusen de fonamentalista i d’inventar-me la història només disposen d’un
document, del cantell d’ una moneda i de les restes d’un retaule reproduït deu
mil cops. En canvi, jo i els meus companys tenim un tresor en monedes, en
pintura i en papers. Doncs això els historiadors oficialistes no ho volen
veure! I ho justifiquen dient que ens ho inventem! Aquesta actitud és jihadisme
historicista. Estem dirigits pel jihadisme dels historiadors que han convertit
la ciència històrica, que es fonamenta en el rigor i el métode científic, en
dogma i en una fe intocables. I dic això amb totes les sacrosantes excepcions
que hi hagi, que són moltes. Unes excepcions que, malauradament, no pinten res
en la història del pensament modern i en la historiografia recent.
¿Les dades són fredes o
hi ha passió en els arxius?
Hi ha de tot. Vejam: la
majoria de narracions històriques que consultem estan fetes per homes al servei
d’uns monarques i d’un estat. I si saps que si els autors d’aquestes narracions
no fan encaixar tots els components que ha de contenir una historia perquè
sigui oficial, aleshores els persegueixen, se’ls queden la biblioteca i els
confisquen la casa. Cal llegir-ho tot entre línies. Quan un historiador parla,
posem per cas, de la degollació dels Sants Innocents, s’ha de pensar què està
volent dir a nivell ideològic, polític, ètic...? No està parlant estrictament
dels Innocents de la Bíblia. Quan un pintor pinta David vencent Goliat, cal
saber que aquesta és la manera amb què un pintor del segle XVI podia expressar
moltes coses. No només la seva fe. O és que En Velázquez, En Colom o En
Leonardo da Vinci no tenien ideologia? Eren persones profundíssimes i opinaven
de tot! I no havien de tenir ideologia política? Això només s’ho poden creure
els nens amb bolquers. Aquesta gent, en un món en què dir el que pensaves et
podia costar la vida, ho havia d’explicar tot per mitjà de faules. És a dir,
‘un pastor troba una pastora en un país llunyà…’. Tot descontextualitzat. Però
el lector que està ávid de missatges ja sap llegir entre línies. ¿O és que
l’Estaca d’En Lluís Llach és una obra per a llenyataires? S’ha de ser molt
conscient de tot això. Tanmateix, sembla que no en som prou. Em va sorprendre
molt que en un segle XV ple de revoltes, de lluita per la recuperació
econòmica, de persecució dels jueus, de l’intent d’assasinar Ferran el Catòlic,
de la lluita pel poder a les Índies i de la persecució de les bruixes, es
fessin novel·les en què un pastor trobava una pastora: és a dir, que es fés
novel·la bucòlica. En realitat, aquí el que hi ha és política pura i dura. I ja
és hora que, com que ara oficialment ja no et maten ni tampoc t’engarjolen ni
et torturen, puguem interpretar les coses com creiem que es van esdevenir. Ja
no fa falta fer-se el beneit, ni parlar dels àngels ni del bastó de Sant Josep
ni del sexe de la mare de Déu, sinó parlar amb profunditat de la realitat. I si
a algú això l’emprenya perquè encara viu en un còmic, doncs em sap greu, però
jo no renunciaré a donar informació.
¿A la història li manca
l’element empíric i comprobable, propi de la ciència per poder ser més creïble?
No li manca, la historia
el té.
Però cap ciutadà sense un
mínim de rigor gosaria qüestionar o rebatre teories matemàtiques, fórmules
físiques o coneixements d’engenyeria aeroespacial, cosa que sí que passa amb la
història, disciplina en la qual tothom sembla tenir llicència per ficar-hi
cullerada…
Exacte, si en un cafè ple
de gent preguntes què en pensen de la teoria de la relativitat, tothom també hi
dirà la seva. Però, si es tracta de la circulació de la sang o del protó en relació
amb el neutró, aleshores ja no. Ara bé, hem de diferenciar una tertúlia de cafè
o un debat entre amics, de les raons, dels documents, de les citacions i de les
referències arqueològiques que intervenen en un debat historiogràfic seriós.
Vladimir Propp té un llibre magnífic sobre els fonaments històrics del conte
meravellós: tot el que sembla contes a la vora del foc té un rerefons històric
ben explicat i contrastat. No hi ha un Propp a cada poble. Hi ha un home que es
passa la vida aplegant tota mena de contes i pot donar una explicació
científica d’un relat fet de llegenda. Jo m’he passat toda la vida aplegant
informació sobre alguns punts concrets de la història, de manera que puc opinar
des de la perspectiva del rigor. La historiografia, sí que és una ciència, però
una ciència massa sovint mal usada per historiadors fanàtics: uns historiadors
que serveixen ideologies competents o el seu propi ego, perquè la majoria no
defensen els documents o el relat històric, sinó la seva posició, una posició
que es veu que els permet fer dictàmens sobre un relat històric concret... Com
un director de tesi que vaig tenir. Li van picar el crostó sobre la meva
recerca i em van treure de la universitat. I ara diu que jo no tinc cap mena de
criteri, que sóc un exagerat. ¿Com pot un home canviar d’un dia a l’altre? Doncs, per les pressions i
coaccions. La historiografia no
hauria de parlar de suborns, coaccions o amenaces de mort, sinó de
documentació. I d’això a hores d’ara, és del que menys se’n parla. Disposem-nos
a analitzar aquest document: es a dir, de si me l’he inventat o falsificat. O
fem un estudi nou perquè estan apareixent moltes coses. El que no pot ser és
que dictaminis només amb el cantell d’una moneda, mirant pel forat del pany,
una església románica i havent aconseguit un fragment d’un manuscrit del segle
X. Això no és la història de la humanitat, per bé que quatre jihadistes ho
diguin i acusin d’heretge o d’independentista tota la gent que pensa d’una
altra manera. Hem de mirar de dotar allò que estem fent de mecanismes, de rigor
científic, de mètode i d’una espècie d’honestedat i probitat intel·lectuals.
M’acusen de tot, i quan ho llegeixo no sé de qui parlen, no m’hi reconec. Em
diuen que no tinc informació, que no he estat als arxius, que barrejo la recerca
amb ideologia. Com si un espanyol o un francès no ho fes quan fa història o
història de la literatura! Tots els seus prejudicis ens els atribueixen a
nosaltres! Ara bé, la documentació és la que és. En una editorial on vaig
escriure fa poc, deia que per molt que insulteu, la documentació no canviarà.
Això sí que és ciència-ficció!
La història l’escriuen
els vencedors de les guerres. Com i quan pot irrompre la versió dels perdedors
i fer-se audible?
Aquest és el repte i el
perill. Els vencedors no estan disposats a acceptar la versió dels perdedors.
Aquí hi ha hagut moltes guerres, com la dels Segadors, la del 1700-1714, la
guerra franquista… ¿I tot el patiment acumulat ha de servir perquè la versió
dels exterminadors triomfi sobre la versió dels vençuts? No, de cap manera.
Això està clar. La universitat de Granada va estar a punt de donar les proves
de l’ADN per confirmar que en Colom era català… I al final, no. Al final va
resultar que era un 50% català i un 50% italià. ¿Com és això? S’assembla a allò
de les dues mares que deien que un fill era seu i el rei Salomó va aconsellar
de tallar-lo pel mig per fer evident la psicologia de la mare autèntica. Si
actuem així, no hi ha debat intel·lectual: això d’un 50% no és científic. Ara
cal debat. Però no es mullen. Això no és seriós.
A què et refereixes quan
parles d’‘historicidi’ i quines són les perversions, manipulacions i
intoxicacions més greus que s’ han comès en explicar la història de Catalunya?
Historicidi és una
paraula que em vaig inventar. Es parla d’homicidi, parricidi, genocidi…, però
l’historicidi és una de les agressions més evidents que hi ha: tenim un relat
històric pervertit, cremat, segrestat, violat –perquè es viola la integritat
del discurs– . A més, es canvien els autors, els continguts dels llibres i les
localitzacions i es tradueixen les obres fins que en desapareix la història. El
fet que Catalunya sigui una nació vençuda des de fa anys a mans del Vaticà, de
l’estat francès i de l’espanyol, li ha fet perdre els elements més identificadors
de la pròpia història, que són fets, per bé que en el fons són més aviat un
discurs. Els terapeutes, psicólegs i psiquiatres diuen que en funció dels
discursos que emprem, tenim una percepció de la realitat i a partir d'aquesta
percepciól gaudim d’una integritat com a persones. Pots ser una persona trista,
una persona eufòrica o carregada d’autoodi o generosa, constructiva,
autosuficient, autocomplaent… Tot en funció dels relats que rebem. Si els
catalans només rebems els relats de la Pesta Negra, la Decadència, de la
derrota dels Segadors, de la derrota del 1714 i del genocidi franquista, si la
teva gloria és parlar del cap d’En Moragas, malament rai. Hi ha més coses a
banda de la caiguda de Barcelona. Està prou bé que se’n parli, però Catalunya
no comença ni acaba amb la derrota de Barcelona. Als historiadors oficials ja
els van bé aquestes derrotes. Diuen ‘vam sortir de la Decadència i arriba el
1714' i s’ha acabat i no cal parlar de res més. Resulta que en tot aquest llarg
període que va del segle XVI a començaments del XVIII ningú no escriu, ningú no
pinta. I continuen: ‘Després de la derrota del 1714 i fins a Verdaguer no hi ha
res més. Per tant, ja no és menester pensar ni investigar’. És gravíssim.
Nosaltres, el que volem és transformar la consciència i els relats perquè és a
partir dels estudis i les teories que es va creant un discurs contra
l’historicidi. Aquest historicidi ha estat perpetuat per tal que vegem el món
des de l’etern autoodi i des de la tristesa i la incapacitat intel·lectual, per
tal que no actuem, per tal que diguem: ‘com que mai no hi ha hagut res, aquí,
doncs, no cal investigar’. En un programa de televisió parlaven de les
Drassanes de Barcelona i els experts deien que creien que les Drassanes
pertanyien a la segona meitat del segle XIV. Ara bé, s’hi van fer excavacions i
les Drassanes que coneixem es van anar ampliant i ampliant. Aleshores, els
historiadors oficialistes arribaren a dir que segurament el port de Barcelona i
Catalunya va tenir algun tipus de relació comercial amb el nord d’Europa que no
ens ha arribat. Però si fa 150 anys que parlem de la participació de Catalunya
a Amèrica! En canvi, ells continuen amb aquest fonamentalisme, negant-ho tot.
Els surt una nova prova i, en lloc de dir ‘ara tenim la prova que aquí hi hagué
un comerç brutal amb Amèrica que no han destruït’, doncs no! I mira que potser
comerciálitzàvem amb els esquimals i no n’ha quedat rastre! Això passa després
de segles d’historicidi: pateixes una incapacitat de pensar segons el propi
criteri i fas servir mecanismes de ficció per justificar una realitat que ha
esdevingut tabú. I els catalans vivim en una mena de tabú congènit que s’ha
anat passant de pares a fills: ‘No diguis res d’autèntic perquè rebràs, no
diguis el que ha succeït perquè rebràs, no et fiquis en política perquè rebràs,
no siguis independentista perquè rebràs, no toquis el sistema judicial perquè
rebràs’. Al final, ens hem creat aquest món de ficció que només va bé per viure
en un còmic. La quotidianeïtat ens demostra contínuament que vivim en un còmic,
mentre que l’aportació de noves dades, per comptes de ser emprada per
reconstruir el passat, s’adapta a aquest còmic, amb la qual cosa el còmic es
torna més grotesc.
Una de les acusacions més
habituals i grotesques de l’espanyolisme ranci i desinformat és que Catalunya
mai no va ser independent, sinó una cosa així como una mena de comtat. ¿Cóm ho
refutaries?
Això no cal demostrar-ho.
En primer lloc, quan algú escolta alguna cosa que no concorda amb les seves
idees, aquest ha de tenir una mica de cintura futbolística. Si algú no sap que
Catalunya és una nació, és que aquesta persona no té la informació correcta. A
més a més, que som una nació, en el fons no ho dubta ningú. Es podria fer una
enciclopèdia sencera amb personatges de tot el món –entre ells escriptors
castellans o tinguts per castellans– que parlen de Catalunya com a nació. Per
exemple, En Cervantes, que parla de la nació catalana com ‘la nació que per la
seva generositat s’avança a totes les nacions del món’. Per ell, si hi hagués
una lliga de nacions no hi hauria Castella ni Espanya, sinó Catalunya. Es pot
cercar la referència. Catalunya es una nació malgrat dels teoritzadors
anticatalans i tots els catalanistes carregats d’autoodi –indocumentats la
majoria d’ells–. Enlloc del món la indocumentació és un argument. El problema
que tenim els catalans és que estem tan avesats a la manca d’informació, que
hem confós la desinformació amb arguments de pes per construir un raonament.
Els raonaments es construeixen amb raons. Però també es poden construir amb
ficcions i en pots fer pel·lícules i novel·les. Hi ha tants novel·listes i
poetes a Catalunya, que ens creiem que Catalunya és una novel·la o un poema.
Això ha fet que molts literats hagin dit que els meus estudis són una ficció, quan
són ells els qui en fan. Jo no m’invento res. Els meus estudis estan
documentats. Quan penso que alguna cosa és conjecturable, no puc dir ni que sí
ni que no. Vivim en aquesta ficció que ens han creat: en el moment que trobem
un raonament de pes, doncs resulta que aquest ha de ser fictici! Es difícil
donar dades sobre la formació de la Nació Catalana, perquè això suposaria crear
una debacle intel·lectual, però la majoria d’historiadors oficials diuen que
des del 987 fins al 1714 Catalunya va ser una organització política
diferenciada d’unes altres, amb un discurs, una literatura i un dret propis,
amb institucions pròpies, amb estructures d’Estat, amb monarques propis, que es
poden dir d’Aragó. Ferran el Catòlic s’anomenava rei d’Espanya, però això no significava
que no fos rei de Catalunya, de Castella, de Mallorca, de Granada, de València,
d’Aragó, de Navarra i de Sicília. Era rei d’Espanya perquè abans era rei de tot
això. A cap arreplegat amb una mica de criteri se li acudiria dir que Ferran el
Catòlic no era rei de Catalunya perquè era rei d’Espanya. Els reis d’Aragó són
reis d’Aragó nominalment, però són reis efectius d’Aragó, Catalunya, València,
Mallorca… La majoria d’historiadors que no veuen això han estat educats en el
franquisme, fins i tot hi ha federalistes, catalanistes, autonomistes i
independentistes que diuen que Catalunya mai no ha estat un regne, quan tenim
desenes i desenes de documents que ho testimonien, però ells segueixen aquesta
inèrcia franquista segons la qual no som una nació perquè Espanya és una nació
i no som un regne perquè Espanya és un regne. I això es va perpetuant, perquè,
si vols estar bé amb la quota de poder que et permet estar bé, no ho pots
canviar: topes amb la nació espanyola i el regne espanyol. El català és una llengua,
però fins fa quatre díes era considerada un dialecte del castellà. He conegut
estrangers que em preguntaven si el català era dialecte del castellà, talment
com fa poc a França es deia que totes les llengües eren dialectes del francès.
I a Itàlia, gent culta, com escriptors i polítics, deia que existeix l’italià i
els dialectes. I es queden tan amples. Aquí hi ha un problema de formació dels
que no entenen la realitat.
I la realitat és una
altra.
La realitat és que des de
temps immemorials Catalunya es constitueix com a naci. És abans del segle IX,
però aquest segle és agafat com una cosa simbólica. El 1987 es van fer actes
per celebrar el mil·lenari de Catalunya, però això és mentida. Catalunya té més
segles i es poden resseguir documentalment, però no volem fer-ho perquè
entraríem en conflicte no només amb el regne d’Espanya, sinó també amb la
República francesa, una altra de les entitats manipuladores i distorsionadores
del nostre passat històric. Per no entrar en conflicte, documentalment Catalunya
celebra aquesta conformació nacional del 987, però hi ha rastres anteriors
sobre la llengua i nació catalanes. El problema és que aquesta antiguitat entra
en conflicte amb la història francesa. França té el lema ‘igualtat, llibertat,
fraternitat’… Amb tot i això, l’estat francès no és pas una ONG, no és la mare
Teresa de Calcuta! Tots els estats moderns s’imposen a d’altres realitats
nacionals, a unes altres cultures, les desintegren i acaben conformant una nova
unitat. I si no hi tens res a perdre, com ara jo, no tens cap por a dir el que
veus i el que penses. La gent de fora no és tonta, ja veu que Catalunya és un
nació. Una altra cosa es passar-se al bàndol de qui intenta sortir del pou.
Això demana un esforç personal i una voluntat gran, perquè davant del conflicte
et quedes al bàndol guanyador. Els arguments que els estats exterminadors han
innoculat es troben per tot arreu, però entendre la perspectiva de les dones
violades ja costa més. La ment funciona per uns esquemes. Per exemple, veus que
molts sudamericans que haurien d’entendre la nostra realitat, perquè foren
colonitzats i molts dels seus avantpassats hi van deixar la pell per
independitzar-se d’Espanya, ara vénen aquí i volen viure en un país colonitzat.
I no s’entén.
El màrqueting espanyolista
ha estat tan infame com persistent i eficaç…
Això és el que hi ha.
Però si els espanyolistes volen que Catalunya sigui una autonomia d’Espanya,
doncs que també ho sigui Argentina, Cuba, Colòmbia o Mèxic. Per què els
espanyolistes no ho reivindiquen? Els sonaria grotesc perquè són països
independents d’Espanya, amb una relació normal amb Espanya i duen els mateixos
gens i parlen la mateixa llengua. I nosaltres, que tenim una altra cultura i
una altra llengua, no podem ser independents? Hem de ser una autonomia fins a
la fi dels temps, fins que vingui l'Armaggedon i fins que els àngels celestials
ens ho diguin? Alguna decisió podem prendre mentrestant. Alguns espanyolistes
s’haurien d‘adonar d’aquest contrasentit, que valorin la nova informació i no
la que els han innoculat de menuts. D’aquesta manera seran més lliures i amb
més capacitat pròpia per discernir i prendre decisions personals. Demanem que
les consciències siguin remogudes.
¿Espanya és un concepte
de quin tipus?
Un concepte geogràfic,
emocional, polític, religiós… Espanya ja existia a l’època dels grecs i romans:
deu tenir 5 o 7 milionss d’anys… Però no era l’Espanya del PP. Els homes tenim
ics milions d’anys, però no som els mateixos. Hispània, ja te la trobes en les
cartes de navegació gregues i romanes. Quan Cató hi porta els seus exèrcits per
reduir els ibers, ja es parla de la revolució dels hispans, no pas dels
castellans.
El problema és que s’ha
reduït Espanya a Castella.
Això ja demanaria un
debat sencer: què es Espanya? Què és Catalunya dins d’Espanya? Que és la Corona
d’Aragó? Què és Castella? S’ha confós Castella amb Espanya. I quan es parla de
les conquestes dels espanyols a Grècia, ens trobem que d’aquests espanyols
només n’hi ha de catalans: són les conquestes dels almogàvers de què parlen En
Desclot i En Ramon Muntaner. Potser hi havia algun castellà, allí, però la
conquesta, la llengua, les lleis, les banderes… tot és català. Quan es parla
dels reis espanyols a Nàpols, aquests reis són reis catalans. Els Trastàmara ja
eren a Catalunya a principis del segle XV, però no eren anomenats així. Per
exemple, Alfons III no es deia Alfons el Trastàmara sinó Alfons d’Aragó. I el
mateix s'esdevé amb Ferran d’Aragó i Frederic d’Aragó. “Trastàmara” és un dels
molts títols que tenien. I aleshores els historiadors espanyols diuen: ‘Goita,
allà hi ha un títol de Castella. Doncs són els castellans d’Itàlia’. No. Els
reis espanyols a Itàlia són catalans i els papes espanyols d’Itàlia són papes
catalans: són de València. Però en aquella època, la de l’Espanya del segle XV,
el Regne de Nàpols no era una autonomia de Castella, sinó un regne independent
i vinculat als reis de Catalunya i entre tots conformaven la nació catalana.
Així mateix, a Roma els papes eren anomenats catalans. Això es pot resseguir. I
encara cal fixar-se en un altre fet: que una cosa és l’Espanya del PP, com he
dit, i una altra l’Espanya de Ferran el Catòlic, la de Martí l’Humà o l’Espanya
de Jaume I. Espanya ja existia, però no es l’Espanya ni del PP ni la de la
COPE.
¿La denominació Països
Catalans té una base real?
És una denominció basada
en la llengua, però rere seu s’hi amaga una actitud de perdedors i, a més a
més, és reduccionista: la de ‘salvar si més no això’. Jaume I mai no va ser rei
dels Països Catalans: per començar, va ser coronat a Saragossa. Ell mai no va
pensar que l’Aragó no formava part del seu patrimoni. A més a més, tots els
avantpassats de Jaume I van ser reis de nombrosos comtats de la la nació
occitana. Per que, doncs, reduÏm el país a la llengua? Pere I, quan veu que els
seus estats quedaven afectats pels bàrbars francesos, vaticans i germànics,
posa dempeus les seves tropes i la gent l’aclama com a rei i no pas com a comte
de Barcelona. S’ha de ser rigorós. Ja sé que ens incomoda, però hem de dìr-ho,
perquè, si no, estem ajudant a ampliar el còmic. Els reis catalans eren reis
d’uns territoris en què es parlava aragonès, basc, occità, català, sicilià,
árab, hebreu, napolità i sard… Aquest territoris els havien adquirit ja sigui
per conquesta, per relacions económiques o per víncle matrimonial… Cap d’ells no
va pensar que només volia ser ser rei dels súbdits que només parlaven català,
ni tampoc que el territori d’aquests havia de ser anomenat Països Catalans. El
concepte de Països Catalans és, hi insisteixo, una posició reduccionista, dèbil
i perdedora. És un intent erroni de salvar el país. Els espanyols no diuen pas
que Espanya només la formen els territoris on es parla castellà... Per què ens
volem fer perdonar fins a aquest punt? La denominació Països Catalans és fruit
d’un moment determinat per salvar els mobles, però a mesura que s’amplia la
consciència històrica, ho hem d’explicar bé. Hem d’explicar que la nació
catalana incloïa també aragonesos, navarresos, occitans, bascos, hebreus,
árabs, sards i napolitans. Malauradament, per alguna mena de subterfugi que no
hem controlat, tan sols una seguit de fatxes defensen, paradoxament, la
integritat de la nació catalana –que ells anomenen Corona d’Aragó--. Ho fan
quan es troben als congressos de la Corona d’Aragó, que és l’únic lloc on es
debaten temes que abasten la nació catalana sencera. Bé, d’acord: l’anomenen
‘Corona d’Aragó’, però la Corona d’Aragó es només un títol nominal per
referenciar la nació catalana. I en això, estem perdent pistonada. Hauríem de
ser més agosarats per dir que la nació catalana no és només el Principat de
Catalunya i la Vall d’Aran, sinó que la naciió catalana és una nació que està
dividida en estats diferents i amb constitucions, regnes, virregnes i
jurisdiccions pròpies. I aquesta seria la manera mes pròpia de designar el
nostre país. En Josep Guia ja ho va dir als anys 80: “És molt senzill,
diguem-li Catalunya'. I aportava argumentació històrica per dir que això de
nació catalana o de Catalunya per a tot el territori sencer no ens ho hem
inventat, sinó que tenim documents antics que avalen el terme ‘Catalunya’ o
‘Nació Catalana’ en sentit ampli i per damunt del de Països Catalans, que només
és, com deia, una vinculació lingüística.
¿Qué et sembla que hi
hagi gent que tingui la barra de comparar el sobiranisme amb el nazisme?
Es el mateix de sempre:
l’estratègia de l’exterminador. A ningú li passaria pel cap quan està degollant
un pollastre dir que el pollastre és nazi perquè la sang el taca. Vejam: no ens
confonguem. Aquesta estratègia està molt ben explicada al Quixot: és la història
d’un hidalgo castellà, que per culpa de la informació que ha rebut, ha
enfollit. Aquest enfolliment li suposa veure la realitat només a partir de la
seva paranoia. I als segles XVI i XVII ja hi ha intel·lectuals que t’estan
dient que hi ha una mena de gent que pul·lula pel món creient-se les seves
mentides, que ha embogit i ja no veu la realitat. En qualsevol país del món els
imputs, les forces i energies alliberadores passen per tenir un estat propi.
Ningú acusa l’Argentina de ser un estat nazi per haver-se alliberat d’Espanya.
Ningú acusa Estònia, Letònia i Lituània ni Polònia de ser uns estats nazis pel
fet d’ haver-se independitzat de Rússia. Ningú acusa la República Txeca i
Eslovàquia de ser estats nazis per haver-se independitzat. Ningú acusa Itàlia
de ser un estat nazi por haver-se independitzat d’Àustria. Ningú acusa França
de ser un estat nazi per haver-se independitzat d’Alemanya, ni Irlanda per
haver-se independitzat d’Anglaterra. Ni cap anglès ha titllat de nazis els
escocesos per voler un estat propi, ni els canadencs respecte als quebequesos.
Per què només ens ho diuen a nosaltres? En aquest punt en concret s’hauria
d’estudiar la psicopatologia de l’exterminador. Donaria molt de suc. La
ideologia de l’exterminador no és terapèuticament sana. Quan la dona,
escapant-se del violador, li trenca una dent, serà jutjada? Sí, sí el jutge és
el violador. Aquí ens trobem en un cas similar: els que jutgen són els
violadors, els exterminadors, els que ordenaven els afusellaments massius i els
que signaven les sentències de mort. Aquestes persones són les que estan creant
el discurs històric. I és això el que cal subvertir.
¿En què et bases per
defensar la catalanitat d’En Cristòfor Colom?
No se’n deixa de parlar
des del segle XVI fins als nostres dies. Sobre això tinc un llibre anomenat
Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica en què s’explica que tot el
que jo dic ja ho deien els historiadors dels segles XVI, XVII i XVIII. El tema
Colom reclama gairebé una assignatura, perquè en cas contrari caiem en la burla
i l’escarni: l’escarni de gent que té uns grans coneixements de macroeconomia,
de fets històrics, de l’11 de setembre, de la Catalunya visigòtica. Però, en
canvi, no té ni puta idea del que ha passat amb l’adulteració de la
nacionalitat i personalitat d’En Colom. Jo porto 25 anys provant d’explicar-ho.
Hi ha sis llibres, desenes d’artícles i conferències. Del tema Colom se’n poden
dir tres o quatre coses fonamentals: ja l’Andreu Bosch al seu Epítom, publicat
a Perpinyà el 1628, diu: “Tothom ha de saber que els mariners que que anaren
amb En Colom eren d’aquestes terres”. També diu que “no saben tots quanta gran
fama tenim els de la nació catalana en tot allò que afecta al descobriment
d’Amèrica”. A veure: si En Colom és genovès, si Catalunya no pot comerciar amb
Amèrica, si la reina Isabel guarda els descobriments per als seus súbdits
castellans; si, tots els mariners eren castellans i andalusos, ¿on para la
glòria de Catalunya en tot l’afer? En Bosch ja en deia alguna cosa. D’altra
banda, la qüestió ha estat manipulada: hi ha uns altres referents en què es
parla d’un Colom català i de les gestes dels catalans a Amèrica. Tanmateix, les
dades han estat distorsionades, fins i tot canviades i atribuïdes als
castellans. Tot això en un moment en què Castella no tenia ni cosmografia, ni
cosmògrafs, ni ciències de navegar, ni cases de contractació, ni llotges, ni
dret marítim, ni escoles d’instruments de navegar. No tenia absolutament res de
res. Tot això era a Catalunya ¿I els Reis Catòlics ho van a buscar en un lloc
on no hi ha absolutament res?
¿Això significa que els
catalans som els europeus que hauríem avergonyir-nos de la colonització
d’Amèrica?
No. Això significa que
els catalans ens hem de convertir en persones adultes d’una vegada per totes. Com
en totes les coses de la vida, també a Amèrica hi ha fets positus, neutres i
negatius. Allà hi va haver gent que va lluitar contra l’esclavatge, gent que va
lluitar per la igualtat de drets, gent que va aprendre les lengües indígenes.
Això no obstant, al mateix temps van existir-hi els esclavistes, els
torturadors. Cal posar-ho tot plegat en un context global i nosaltres hem de
tenir la nostra pròpia història. Una història que podem jutjar des de la
perspectiva científica: el viatge d’unes naus que van travessar l’Atlàntic en
mig d’aquelles grans tempestes. Des d’un punt de vista científic i humà, és una
gesta extraordinària. La matança dels indis és tota una altra cosa. És
necessari posar totes les coses en el seu context i assumir responsabilitats
per cadascuna d’elles. Però, per damunt de tot, no podem obviar que es tracta
de la història del nostre país. En els gravats de l’època, les naus duien
banderes catalanes. ¿Que potser els extremenys anaven camuflats de catalans? O
potser ens han adulterat el discurs! Veus els mariners amb barretines, veus que
funden pobles amb noms catalans, veus que els patrons d’aquests pobles
recentment creats a Amèrica són els patrons dels pobles d’on provenen els
mariners, veus que hi porten els seus plats culinaris... El mateix s’esdevé amb
l’organització política, administrativa i judicial. No hi ha cap historiador
que afirmi que En Colom no era virrei, ni que no va crear cap virregnat a
Amèrica. Però, ves, coses de l’ofici: resulta que els nostres historiadors no
relacionen el virregnat americà d’En Colom amb els virregnats catalans, llevat
d’en Vicens Vives. En Vicens Vives va assegurar que el virregnat d’En Colom
està fonamentat en els virregnats catalans. Amèrica s’organitza com el
virregnat d’Aragó, com el de Catalunya, com el de València, com el de Navarra,
com el de Mallorca, com el de Sicilia, com el de Nàpols i com el de Sardenya.
Aquesta proposta d’En Vicens Vives no ha estat debatuda pels nostres
historiadors. I és que si debatem que En Colom va crear a l’altra banda del món
un virregnat igual que els virregnats de la nació catalana, aleshores es fa
necessari debatre-ho tot. I, per tant, és millor no debatre res. Aquest és un
camp totalment desconegut i menyspreat pels investigadors catalans, atès que el
fet de reconèixer que els virreis de Catalunya i que l’organització virregnal
catalana passen a Amèrica xoca frontalment contra la gran bestiesa històrica
que ens han venut. Que del no-res Castella passa a tenir virreis i almiralls:
els almiralls i els virreis de Castella. Tot això s’hauria de revisar.
I com demostres la
catalanitat d’En Cervantes?
Aquest és un tema més
modern. Hi ha un documental anomenat Enigma Cervantes que en presenta les tesis
fonamentals. Actualment, no es pot trobar enlloc --nosaltres no som un
ministeri ni una conselleria, no tenim un estat darrere, tot i que el film
l’han passat algun cop per TV3–, perquè no hi ha recursos per enviar-lo on
correspon. Anem amb una sabata i una espardenya. Costa molt que la informació
arribi a la gent. Jo ja portava 15 anys estudiant En Colom, i ja m’havia format
una perspectiva: veure com es va agafar i distorsionar el personatge, com es
van traduir els textos, com es van ubicar els fets en llocs on no havien
succeït.… Doncs amb En Cervantes passa el mateix. A més a més, En Cervantes
diu: ‘els catalans, els millors del món’, ‘els barcelonins, els millors del
món’, ‘la millor obra del món, el Tirant lo Blanch’, ‘Nàpols és un encant”…
Només en diu coses bones, dels catalans! Té amics com En Joan Timoneda,
relacions amb Nàpols, amb Sicília o amb Barcelona, on tenia una casa en la
qual, segons l’historiador Martí de Riquer, va escriure aquells capítols del
Quixot que passen a la platja on després s’edificaria la Barceloneta. En
Cervantes agafa tot això. I no és que fos “el menys castellà dels escriptors
castellans”, com s’ha dit. És que de Castella només en diu pestes! I t’adones
que l’únic castellà que En Cervantes vol que passi com una icona mundial és un
boig. ¿Quin castellà ho faria, això? I tenia com a amic en Rocaguinarda, enemic
públic de la monarquia. Un boig hauria escollit un català o un basc
independentista. T’imagines En Jiménez Losantos fent una novel·la en què un
castellà fos un boig mentre que la persona més valenta i honrada fos En Santi
Potros? No, oi? Doncs cal revisar-ho tot.
Què vas trobar?
Vaig començar a veure
tots els muntatges i vaig topar amb la família Sirvent de Xiixona. Compares
aquesta família amb la família d’En Cervantes i tot és igual. És el mateix. Em
vaig acollonir, no per la pressió externa, sinó per la brutalitat que suposa
ordenar això en un llibre. Amb En Colom m’hi vaig passar 15 anys i acabo
malalt. Ara he acabat un llibre sobre bruixeria i sardanes: torno a acabar
sense energia, amb migranya i marejos. He estat dos díes al llit. Quan hi poses
molt, en un tema, i t’adones del desgast que això suposa, i veure, a més, que
t’insulten per totes bandes i que perds amistats... Jo, el que vull és que se
sàpiguen les coses. Sé el que costa construir un relat i el desgast que això
suposa. Si amb En Colom hi he estat 15 anys i em prenen per boig i que tot el
que dic m’ho invento o que ho dic per ideologia, que el manipulador sóc jo, que
em fan fora de la universitat, que no puc publicar en revistes, que gent que
abans se m’acostava ara ja no ho fa… Per tot això, la investigació sobre En
Cervantes la deixaré per més endavant. Ara bé, vam fer el documental que ja
ofereix prou informació per poder resseguir el tema. El darrer treball que hem
fet és sobre Leonardo Da Vinci. En aquesta qüestió, podem dir que, si més no,
hi ha una relació amb els reis catalans de Nàpols. Qui és Da Vinci no ho puc
dir. Si realment han esborrat tota la nostra història d’Amèrica, d’Espanya i de
Catalunya, no hauran esborrat la d’Itàlia? Com pot ser ser que cinc segles de
presència catalana a Itàlia no hagin deixat cap rastre? Cap ni un? O que només
hagi quedat un poeta menor que escriu en italià –un barceloní que viu a Nàpols
i escriu en florentí–. igual que un francès que va venir a viure a València i
es va posar a escriure en castellà: no només va escriure en castellà sinó que
va revolucionar la poesia castellana. Això és impensable. Avui dia sí que hi
pot haver la revolució poètica en els termes que he exposat, però al segle XV
no. A poc a poc podem anar creant una versió diferent d’altres personatges, de
la qual no en som prou conscients perquè no s’ha publicat prou material. En
Cervantes quadra perfectament: les seves lloances als catalans, a la literatura
catalana i a guerrillers catalans… ja diuen que Dom Quixot es cura de la follia
a Barcelona. La realitat s’imposa sobre la paranoia. Aquest és el missatge clau
del Quixot: la d’un paranoic que veu un gegant en un molí, que veu duquesses i
princeses en unes pageses. Tot ho transforma per viure en aquest món de glòria.
I quan parla de les gestes dels castellans, no parla de la conquesta de Grècia
o de la conquesta d’Amèrica o de les Canàries, sinó d’una batalleta a Sevilla o
a Toledo. Les gestes dels castellans resten circumscrites a l’àmbit de
Castella. I quan En Cervantes fa dir a Dom Quixot que vol realitzar grans
gestes, aquest diu que ha d’anar a buscar un rei estranger perquè el contracti.
D’altra banda, de la lectura atenta i minuciosa dels textos d'En Cervantes en
castellà es pot anar veient que l’idioma original de l’obra era el català. Això
ho va fer l’Àlex Sendra, un company de l’Institut Nova Història. En Sendra va
agafar el Tirant lo Blanc castellà, que tothom sap que és una traducció feta a
partir de l’original català, i en va extreure aquelles expressions que els
entesos diuen que són males traduccions; les aplica al Quixot d'En Cervantes i
vet aquí el que es veu: expressions com “me has hecho saltar un rayo de
sangre”, “¿quieres un rayo de vino o un rayo de leche?”. I això, repeteixo, ho
veus al Tirant lo Blanch traduït, al Quixot, a totes les altres obres d'En
Cervantes i encara en d’altres textos del Siglo de Oro. Per tant, la conclusió
que en podem treure del Siglo de Oro castellà és que aquest no és res més que
un muntatge groller de la traducció d’obres que devien haver estat escrites en
llengua catalana i que van ser sistemàticament traduïdes al castellà. Això es
pot resseguir amb un criteri lingüístic. Però cal aplicar-lo. Només hi ha un
professor d’universitat que digui que la llengua materna d'En Colom era el
català: és En Lluís d’Yzaguirre.
Els altres què en diuen?
M’he trobat amb
professors de llengua que estan d’acord amb la història d’En Colom, però neguen
això de la llengua. En canvi, hi ha professors d’història que estan d’acord en
el tema de la llengua i no en el de la història. Així no avancem. Estaria bé
tenir una visió més global i fora de l’àmbit tan particularista de l’ego. No
pot ser que Catalunya s’hagi anat escampant arreu del món i no n’hagi quedat
res. El primer investigador que va dir que els catalans van dominar Grècia i
que parlava de la Grècia catalana també el van titllar de boig. Va ser l'Antoni
Rubió i Lluch. Fins que la seva documentació no la va avalar un medievalista
francès, la broma no va acabar. Avui dia és normal parlar de la conquesta de
Grècia, de l’Atenes catalana, del Partenó amb una guàrdia catalana. Quan aquest
home va començar a publicar això, li van dir de tot. Quant a les nostres
investigacions, algun dia algú valorarà aquestes dades com cal. No pas des de
la perspectiva de l’ego, de la nòmina o de l'status quo, sinó des d’una visió
de conjunt i no supeditada a aquesta espècie de fariseisme intel·lectual.
Opinarà i canviaran coses. El temps ens acabarà donant la raó, pero faltarà que
abans opini algú de fora, com sempre ha passat.
