HOMENATGE A LES MILICIES PIRINENQUES.

Acte demà divendres al CADCI.

Els voluntaris catalans del Regiment Pirinenc número 1, una unitat militar catalana legalment constituïda des de la Generalitat de Catalunya durant la guerra contra l'ocupació feixista, serà objecte d'homenatge en una taula rodona aquest proper dia 23 a la seu del CADCI a Barcelona. Aquest regiment estava compost per militants independentistes i els sectors més catalanistes de l'obrerisme català, vinculats a l'excursionisme i al món associatiu.

L'Associació del Regiment Pirinenc número 1 convoca aquest acte, que compta amb el suport del CADCI, el sindicat estudiantil FNEC i la Fundació Estudis Històrics de Catalunya.

S'espera que Reinald Benet de Caperà, president de l'entitat, i els darrers veterans vius d'aquesta unitat militar catalana seran presents a l'acte, que comptarà amb la presència dels historiadors Jaume de Ramon i Vidal i Antonio Gascón Ricao, i moderat per Armand Sanmamed i Zanuy.

A finals d’agost de 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya va donar llum verda a la creació de les Milícies Antifeixistes Alpines, dirigides pel Comandant Josep Maria Benet i de Caparà i el Capità Carles Balaguer. Poc després van passar a dependre de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya i van prendre el nom primer de Milícies Pirinenques, i després de Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya.

El Regiment Pirinenc número 1 es va estructurar en dos batallons, un dels quals era l’encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l’Estat francès, una companyia d’esquí, dues companyies de raquetes i una secció marítima de vigilància de costes.

El maig de 1937, el Regiment Pirinenc es va integrar forçosament a l’Exèrcit Popular de la República i, el juliol, va desaparèixer definitivament i va quedar distribuït en les Brigades 72, 130 i 102 de la 43a Divisió. L'historiador Josep M. Benet va ser destinat com a cap d’Estat Major de la 43a Divisió. Nombrosos resistents d'organitzacions anomenades separatistes van formar part d'aquests regiment, molts dels quals van militar al FNC als anys 40 per combatre la dicatura feixista.

Fa un any l’historiador Antoni Gascón, autor juntament amb Ramon Ferrerons de l’article Les Milícies Pirinenques, nacionalisme armat, publicat a L’Avenç, núm. 91 (1986), p. 20–29, va cedir a la Biblioteca del Pavelló de la República còpia de la documentació consultada en l’elaboració del seu treball. La documentació original és propietat de Reinald Benet i Solé, familiar de qui va ser cap superior de les Milícies Pirinenques, Josep M. Benet i de Caparà.

LA SEGURETAT DELS CIUTADANS I LA INFORMACIÓ EN MANS PRIVADES?

Bon article d´en Xavier Montanyà, que obre tot un debat sobre la "seguretat" i la informació en mans privades:

De l’aliança de civilitzacions a l’aliança de seguretats. Peculiaritats que
té l’estat. O allò que en resta. La policia espanyola ha establert un pla de
col·laboració amb les empreses de seguretat privada per intercanvi
d’informació, sota el principi de reciprocitat. És a dir, hi haurà
incentius. Com als McDonalds. Les empreses que més informin la policia, més
informació podran obtenir. L’espieta serà recompensat. Cobrarà amb la
mateixa moneda.

Per bé que especifiquen que les empreses privades no tindran accés a dades
de caràcter personal ni a investigacions de la policia en marxa, la frontera
és poc clara. Segons que han explicat, una empresa privada de seguretat
podrà demanar els antecedents penals d’un sospitós. Quins seran els criteris
d’aquestes empreses per a considerar-nos sospitosos? I si tots som
sospitosos? Passarà la nostra intimitat jurídica a mans d’interessos
privats, més clars o més foscos? Quina informació vendran aquestes empreses
privades en canvi? Quanta n'hi haurà d'exagerada, de calumniosa o de
directament fictícia, segons els interessos polítics o comercials de la
direcció de l’empresa i les seves connexions?

El conseller català d’Interior, Felip Puig, seguint l’exemple del seu germà
gran, també estudia noves formes de col·laboració i de complementarietat
entre les empreses de seguretat privades i els mossos d’esquadra.

A més de l’estat del benestar, la crisi també és ideal per a desmuntar
l’estat de dret. La progressiva privatització de la seguretat al món i,
segons els casos, de la informació, del control i de la repressió, va contra
els principis fundacionals de l’estat de dret. Del pensament il·lustrat neix
la idea que l’estat és el garant exclusiu de la seguretat dels ciutadans. Hi
ha un contracte social. La societat no pot existir, si aquestes funcions es
confien a particulars.
Al·leguen la crisi per a prendre aquestes mesures. Ens venen com a positiu
l’estalvi de l’estat, però això no pot amagar que les empreses privades hi
guanyaran més. Que la nostra seguretat esdevingui lucrativa en mans privades
és molt perillós. Podria ser perfectament que, seguint la lògica
capitalista, ampliessin l’àrea de negoci: els límits d'allò que es considera
sospitós, delictiu, vigilable, i, de retruc, que es fes encara més ambigu el
marc que defineix els nostres drets. On no arribi la seguretat pública,
arribarà la privada?

Quantes empreses privades de seguretat hi ha vinculades a multinacionals amb
uns interessos corporatius per damunt dels nostres drets de ciutadans? És
lícit de demanar-se si aquestes primeres mesures, ampliades en el futur, no
equivaldran a un traspàs de la sobirania dels estats a empreses de seguretat
multinacionals mundialitzades. Els estats ja no decideixen sobre la pròpia
economia. Ara fan els primers passos per a vendre'ns al control i a la
vigilància de les multinacionals? Així podrien, per exemple, intervenir en
guerres llunyanes i controlar les protestes que susciten en uns altres
països.
A Nigèria, l’aliança de les forces de seguretat privades i públiques
afavoreix un augment de la violència, de la repressió i de la paranoia. Un
estat de coses que facilita la impunitat dels uniformats i del seus
col·laboradors de paisà, en detriment dels drets i de les llibertats civils.
Sembla que ens volen portar cap aquí. Flota en l’ambient una inquietant
paranoia del control. Qui tenen per referent? El sometent del segle XX?
Martin Villa? O, potser, Charlton Heston? Temps al temps.

xavier.montanya@partal.cat

KO TAZAWA I FUKUSHIMA: "DIETARI D´UN JAPONÈS".

Avui diumenge, dia 11 de març del 2012, el diari Ara i Lapislàtzuli Editorial publiquen el llibre Dietari d'un japonès: entre el terratrèmol, el tsunami i la fuita radioactiva, un testimoni de primera mà de Ko Tazawa dels dies posteriors al tsunami de Fukushima. Conté un epíleg de com està la situació un any després, on critica la ineficàcia del Govern japonès i la dependència de l'energia nuclear.

Es farà una presentació del mateix llibre el proper dimarts dia 13 a les 19 hores 30 minuts, a la terrassa del Museu d'Història de Catalunya (Plaça Pau Vila, 3), a càrrec del periodista i escriptor Santiago Vilanova.

Dietari d’un japonès: entre el terratrèmol, el tsunami i la fuita radioactiva, és un testimoni de primera mà dels dies posteriors al tsunami de Fukushima. Des de la seva residència de Kobe, Ko Tazawa (Creu de Sant Jordi 2003) ens relata l’angoixa del dia a dia que segueix a la catàstrofe, l’impacte inicial dels fets, les notícies poc esperançadores que es van succeint, la incertesa de l’esdevenidor, en suspens per les destrosses i pel perill de noves emissions de radioactivitat de la central nuclear. Tot això, arrebossat amb aquella quotidianitat necessària per poder viure, amb exemples de solidaritat, i d’altres de reprovables, que es produeixen sempre en situacions extremes, amb uns costums i una visió filosòfica del món molt propis de la cultura nipona...

Un any després del desastre, amb un país en plena recuperació, però amb l’ombra permanent de nous terratrèmols i de noves fuites radioactives, Ko Tazawa ens regala el seu dietari personal d’aquells dies decisius.

Ko Tazawa (Yokohama, 1953), escriptor, traductor i professor universitari. Doctorat en estudis hispànics per la Universitat d’Osaka i en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtic del Departament d’Estudis Interculturals de la Universitat Hosei de Tòquio. Autor, entre altres, de Catalunya i un japonès, Cartes a Yu i Kei, En Yu i en Kei tornen a Japó, Diccionari català-japonès i japonès-català, Cuina japonesa a Catalunya. Catalanòfil confés, ha traduït al japonès el Tirant lo Blanc (amb gairebé deu anys de dedicació), Camí de sirga, de Jesús Moncada, Pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, o Barcelona Stories, una antologia de contes d’escriptors com Monzó, Montserrat Roig, Pàmies o Pedrolo. També ha traduït al català algunes novel•les de Yukio Mishima, com ara, La remor de les onades o El Temple del Pavelló Daurat. Ha col•laborat al diari «Avui», al diari «Ara», al «Periódico» i a la revista «Serra d’Or», entre d’altres.

L’any 2003, va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi.

Va rebre el Premi del Ministeri d’Afers Estrangers del Govern Japonès l’any 2009.

L´ARQUEBISBE DE TARRAGONA, LES DONES I EL SEXE.

Ahir va ser 8 de març, una data significativa a la història recent. Podíem penjar un manifest, un comentari o recordar un fet històric. Però hem pensat esperar i penjar un article sobre les paraules de l´Arquebisbe de Tarragona i les dones. I la resposta per part d´un periodista conegut i molt moderat (a vegades massa).
Les paraules de l´Arquebisbe ens recorden temps ja llunyans en la història, però molt presents en la ment d´algunes persones.

'Les dones i el sexe'
ALBERT OM

Els periodistes som una colla de passerells. Cada vegada que tenim a davant algú amb sotana li preguntem sobre les dones i el sexe amb l'esperança que hagin canviat d'opinió. Però l'Església fa temps que ho té clar: el món que vagi cap a on vulgui, que nosaltres ja estem bé com estem.
L'últim exemple d'això que li explico ens l'ha donat vostè mateix, aquest dimarts, en una entrevista a Els matins de TV3 . Va defensar que les dones no puguin dir missa, perquè els homes tampoc no podem tenir fills. La periodista Ariadna Oltra va continuar furgant i li va treure una perla encara més tendra que la primera: "Jo sempre els dic a les dones que han de cuidar el seu marit com si fos el més petit dels seus fills". Unes reflexions que recorden els manuals franquistes de la família, amb la dona a casa, sotmesa a l'home, i no apte per a segons quines feines. Un missatge molt perillós perquè avala i dóna la coartada perfecta a algunes actituds que històricament han causat patiment i discriminació.
Si aquestes paraules, en comptes de dir-les vostè, les hagués pronunciat posem per cas el president de la Generalitat -un home de missa setmanal-, hauria perdut automàticament tot el seu crèdit. Que en el seu cas hagin passat pràcticament desapercebudes és una mostra del poc crèdit que té la institució que representa. Que aquest missatge, venint de qui ve, ja no ens dispari els mecanismes d'alerta els hauria de preocupar i molt a vostès. Qui diu això no és Coto Matamoros. És una de les màximes autoritats de l'Església catòlica a Catalunya.
Els seus superiors tampoc l'han desautoritzat perquè aquestes paraules no van ser un estirabot seu, sinó que són la doctrina oficial de l'Església. El Concili Vaticà II va ser un intent de la cúpula catòlica per adaptar-se als nous temps, però ja fa molts anys que van tirar la tovallola. Moltes vegades la millor manera de quedar-te desplaçat és mantenir-te immòbil en els teus principis i impertorbable als canvis de la societat. L'opció més conservadora acaba sent la més extremista.
I així estan, monsenyor, amb les esglésies cada vegada més buides. Tot plegat és una llàstima perquè una religió posada al dia, en uns temps com els d'ara, seria més necessària que mai per a molts de nosaltres. I, en canvi, vostès han preferit que molta gent de la seva parròquia quedés desemparada. M'agradaria saber per què.
Si m'ho permet, recomanaré Records i esperances , el llibre biogràfic que vostè acaba de publicar amb l'Editorial Claret. Membre de l'Opus Dei des del 1961, va passar onze anys a Roma al costat d'Escrivá de Balaguer. Diu que ell li va ensenyar a estimar i a comprendre a tothom.

ESCUDER I XIRINACS PODEN TENIR EL NOM DE DOS CARRERS DE GIRONA.

Dos carrers de Girona tindran el nom de Lluís M. Xirinacs i de Damià Escuder, gràcies a una proposta de la CUP realitzada fa uns mesos.

La resolució de l'equip de govern municipal s'ha dut a terme com a resposta a la petició de la formació independentista. Està previst que el ple de l'Ajuntament de Girona ratifiqui la resolució durant la sessió del 13 de febrer.

La CUP de Girona i altres col·lectius de Girona havien reclamat en reiterades ocasions que Lluís M. Xirinacs comptés amb un carrer a la ciutat. Però durant l'anterior equip de govern (format pel PSC, ERC i ICV-EUiA) aquesta petició havia estat desoïda.

En relació a aquesta decisió, per la qual Xirinacs tindrà un carrer amb el seu nom a una gran ciutat, el regidor per la CUP a l'Ajuntament de Girona i membre de RCat, Carles Bonaventura, ha declarat que "es tracta d'una mesura necessària: és bàsic que la ciutat reconegui la tasca de les persones que, com en Damià Escuder o en Lluís M. Xirinacs, van lluitar fins l'últim moment de manera exemplar a favor dels drets nacionals i socials dels Països Catalans".

Recordem que la CUP es va comprometre, en morir Damià Escuder el setembre passat, a treballar "per mantenir viva la flama que ens ha deixat, i perquè la ciutat li reti el reconeixement que es mereix"

En aquest sentit, el passat mes de setembre la CUP va cloure la programació de l'Onze de setembre amb un acte en record d'Escuder, celebrat a la Casa de Cultura, que va comptar amb la presència de moltes persones vinculades al polifacètic artista i activista gironí.